Playas de insomnio

I si ara resulta que no deixo d'escriure?
I si ara resulta que tinc ganes de seguir?
I si ara resulta que em miro Barcelona d'una altra manera?

Resulti el que resulti, les platges del voltant de Barcelona tenen alguna cosa que m'agrada, tot i no ser maques, ni estar envoltades de natura, ni ser tranquiles ni salvatges. Per no ser, ni tan sols la sorra és sorra de veritat, o, si més no, aquella sorra no ha estat sempre allà.

Tot el contrari, algunes d'aquestes platges estan envoltades de fàbriques, de naus industrials, de polígons, de descampats plens de merda o de barraques, en canvi, són platges on la gent hi va, anxovada en un tren amb un parasol sota un braç i una esterilla a l'altre, i hi passa el dia.


Algú es banya, algú hi pesca, hi ha qui fins i tot hi fa barbacoes... i després enrotlla l'esterilla, plega el parasol, creua les vies per alguna tanca que algú ha trencat, i espera a l'estació a que el tren el torni a Barcelona.

A mi també m'agrada anar-hi, i crec que dedicaré l'estiu a fer fotos per allà, si no em fa vergonya i ningú em trenca la cara.

Landed

When Toni suggested that I should start a blog to talk about this journey, I thought that wasn't the kind of things I do, that I would be unable to keep writing, that I wouldn't know what to talk about, that I would feel embarrased; a week after the first post I would forget about it.

When I see the pictures that I've been posting and the things that I've been talking about, and I feel myself unable to think about my stay at New York without following the path traced at my diary, it is the best souvenir, and I would even say that Mr. Blogspot made me remember the way I like to write and the way I like to take pictures. Now, what I don't remember is why long time ago I gave up doing both things.

The other souvenir that I take with myself comes from the people that I've known, the people that I already knew and I've recovered, and the people whose existence I knew, though I still didn't knew them personally.

Therefore, I would like to thank Jennie and Paco for treating me like their niece from the very first moment; Patrick, Kristina and Fenton for greeting me like a friend, nevertheless it's been years since we met; Tom because the joked in public of my English, because the invited me to a barbecue —I joked too about that barbecue, but in private–, and for taking me to Pete's Candy Store; Geoff for holding the umbrella and for being thoughtful enough to keep talking to me; Sara for her friendliness and for being like a linguistic oasis for some hours; Harvir for the contagious laughter and the evenings spent watching the hockey at the TV; Albert for coming along when my last walk through Brooklyn, and making me discover his neighbourhood and Sunny's; and, finally, Mariano: He treated me like a sister, he made me discover things that I wouldn't have found by myself, and he's been instrumental for this journey to be a thrilling and enjoyable experience.

(gràcies Miquel)

***
Landed
Quan el Toni em va donar la idea d'obrir un blog per parlar d'aquest viatge, em va semblar que allò no anava amb mi, que seria incapaç de seguir-lo, que no sabria mai què dir, que em faria vergonya i que una setmana després ja m'hauria oblidat d'ell.

Ara, em miro les fotos que hi he anat posant i les coses que he anat explicant i no puc pensar en la meva estada a Nova York sense seguir el fil des del meu diari, és el meu millor souvenir i podria dir que el senyor Blogspot m'ha fet recordar com m'agrada escriure i com m'agrada fer fotos. Ara, el que no recordo és per quin motiu ho vaig deixar de fer fa temps, tant una cosa com l'altra.

L'altre souvenir que m'enduc passa per les persones que he conegut, les que coneixia i he recuperat i les que sabia que existien però que no havia conegut encara.

Així doncs, vull agraïr a la Jennie i al Paco que m'hagin tractat com una neboda des del primer moment, al Patrick, Kristina i Fenton que m'hagin rebut com una amiga tot i els anys que han passat desde que ens vam conèixer, al Tom per burlar-se en públic del meu anglès, convidar-me a una barbacoa (de la que també m'he burlat jo però sempre en privat), i haver-me fet conèixer el Pete's Candy Store, al Geoff per aguantar el paraigües i per preocupar-se de donar-me conversa, a la Sara per la seva simpatia i funció d'oasi lingüístic per unes hores, al Harvir per la seva rialla contagiosa i les tardes de hockey davant la tele, a l'Albert per acompanyar-me en el meu últim passeig per Brooklyn, fer-me descobrir el seu barri i el Sunny's, i finalment al Mariano, que m'ha tractat com una germana, m'ha ensenyat coses que jo mai no hauria trobat per mi mateixa i ha sigut fonamental per fer d'aquest viatge una experiència divertida i emocionant.

Per on anava?

Avui no us parlaré del que vaig fer ahir, ni abans d'ahir, ni avui.

No us explicaré que vam fer un sopar de comiat a casa, i que vaig fer una paella que em va quedar força resultona, i que vaig haver d'anar fins a Chinatown a la recerca de la sípia perduda.

Tampoc us explicaré que avui he agafat la línia J, elevada, i que he baixat i m'he passejat per un barri llatinoamericà tirant bastant a pobre i deixat de la ma de Déu, o quasi, ja que està ple de locals que veus des del carrer on, a dins, els predicadors prediquen, micròfon en mà, davant de cinc ventiladors i deu feligresos entregats.

No us explicaré, doncs, que m'han convidat a entrar a un quan m'han vist mirar des de fora, i tampoc us explicaré com, mentre jo estava integradeta al culto –aleluia– seient i aixecant-me per no fer el notes, el predicador m'ha assenyalat amb un dit –aleluia– i m'ha dedicat un speech de cinc minuts on m'ha convidat a abrazar a Dios, ha blessado la meva casa, família i finanzas, i m'ha preguntat, davant de la clientela, si quería dar un paso adelante y abrazar a Dios –aleluia– o no. I, és clar, tampoc us explicaré el que he dit jo.

Tampoc us parlaré de la nova visita al Met, aquesta vegada amb el Mariano i per la zona d'art egipci, espectacular i xulo com espectacular i xulo és la terrassa descoberta del museu des d'on tens Central Park als teus peus.

I no, és clar que tampoc us ensenyaré les fotos i els vídeos del passeig d'ahir pel parc, on vam estar mirant a una gent que es troba cada cap de setmana per ballar, alguns amb els peus, i alguns amb els peus enfundats en patins de rodes. Un vídeo? vinga.



La cosa que sí us explicaré, però, és que finalment vaig anar a Roosevelt Island, la famosa illa llarga i estreta que està entre Queens i Manhattan i que no té cap interès. O sí?


D'entrada, per arribar allà tens dues opcions. O en metro, o en telefèric, que és el que vaig agafar jo, mig avorrida mig gris com estava jo aquell dia.



Però no em va durar gaire la grisor, i es que jo no se si es que vaig abrazar a Dios sense saber-ho, però el chute de passejar-se suspesa en l'aire en una cabina on hi caben 125 persones durant tres minuts per sobre de Manhattan i del riu, té la seva gràcia.


Primer, pare esto macagunlaostia, però la cosa em va fer gràcia i vaig tornar-lo a agafar per tornar a Manhattan, i altre cop per la nit, amb el Mariano.


L'illa en qüestió és, històricament, seu d'hospitals de tota mena, d'edificis de vivendes gegants i horrorosos, de descampats desconcertants i fins i tot d'un jardí-hort gestionat per veïns, que enmarquen Manhattan d'una manera increïble (ehem).


Me la vaig recórrer sencera, i no vaig agafar cap dels autobusos vermells que, per 25 cèntims, et passegen de punta a punta, i la veritat és que fa una sensació extranya creuar-te contínuament amb pacients que fan el seu passeig diari, lent i en pijama, davant l'atenta mirada d'una infermera negra, o trobar-te gent pescant o recolzada badant davant del perfil d'edificis gegants de Manhattan. Total, que és una excursió inquietant i xula alhora, que et regala unes vistes espectaculars. Si es que jo ja ho dic, Manhattan des de fora...


Ah! i el trajecte amb el telefèric del dimoni entra amb la targeta de metro normal.

No m'acostumaré mai

Els dies m'atropellen, se'm tiren a sobre, em demanen pas i m'aparten. Aquí no hi ha temps per perdre, si no ho fas tu ho farà algú altre, això és New York, reina. Maricón el último.

El compte enrrere és ja com una pedra que es despren d'un precipici, no hi ha déu que ho pari, ja estic més allà que aquí. He de fer lloc a la maleta, aviam com enrrotllo això, a allò li puc treure la caixa i ocuparà menys. Això es queda aquí, això ho llenço, encara em queda allò, no se com ho faré.


No m'acostumaré mai a que Manhattan em pegui sustos. No em deixaria mai de sorprendre aixecar el cap, mentre passejo per Red Hook, i trobar-me amb aquesta insolència que em posa les coses al seu lloc. Estas a New York, que no se t'oblidi, i ara, segueix caminant si vols.

T'ho miris des d'on t'ho miris, i sobretot des de fora.

No m'acostumaré mai als petits locals de música en directe, com el d'ahir o el d'avui (gracias Albert!) a la grata sorpresa que m'enduc sempre, quan arribo amb el mapa i cinc minuts després estic ja somrient amb una copa de vi a la ma, esperant que arribi el saxofonista mentre algú m'explica la seva vida.

I no m'acostumaré a que sempre em soni a música celestial, a sortir del local amb un somriure als llavis i les mans a la butxaca, a que el trajecte en metro cap a casa em sembli un poema i els vint dòlars d'entrada una misèria.


No m'acostumaré als vuit milions de persones, a desenes de línies de metro, al local i a l'express, a les propines i als esquirols que hi ha per tot arreu.

No m'acostumaré als bitllets de dòlar, ni als jueus, ni als negres, ni als paquistanesos ni als salvadorenys, tampoc als coreans o als xinesos, als flea market o a les pizzes amb pollastre, ni a la fumera dels carrets de hot dog, ni a la música de les furgonetes de gelats.

No em deixarà mai de sorprendre trobar una botiga d'estampats japonesos, o d'essències índies, o de sabates amb talons impossibles, o de cuines veganes o peruanes. No m'acostumaré mai als parcs deserts o plens de nens jugant a bèisbol.


No em deixaré de mirar les banderetes americanes i els cartells que la gent penja a les finestres de les cases, amb la cara del Barak Obama i vote with hope, ni als anuncis de Viagra de la tele, ni a les samarretes de I LOVE NY, ni als cartells retolats a ma de Coney Island, ni al pa jueu per esmorzar o les sípies xineses per dinar.

Patriotes

No es que no faci coses, no es que no tingui res a explicar... és que estic mandrosa.

Al post anterior explico com vaig anar a veure al Patrick, i com havia quedat amb ell per sopar a casa seva i conèixer a la família, i així va ser. Al dia següent, doncs, em plantava jo al Soho a les set i pico, després d'haver-me passejat durant el matí pel Jardí Botànic del Bronx.

Les parelles que acaben de tenir un fill trobo que sempre tenen un posat diferent. És com si de cop tot hagués finalment pres sentit per ells, d'un dia per l'altre i gràcies a aquella cosa tan mona i tan petita. Ara ja me'ls miro des de l'altra banda. Ja estan a l'altra banda.

La casa, xula i acollidora, la Kristina encantadora i feliç, el Patrick, feliç com mai i tranquil com sempre, i el petit Fenton, una monada que, mal m'està el dir-ho, es trobava la mar de bé als meus braços (ei, que no ho deia jo, que ho deia sa mare...).

I ahir, doncs vaig passar el matí passejant per una zona que tinc al costat de casa i que es diu Red Hook, una zona industrial de port que em va agradar moltíssim de la que us en parlaré demà, amb les fotos que ara no poso perque no tinc ganes de retocar.

I a les cinc, barbacoa a casa el Tom, un dels amics del Joanca que treballa a l'estudi de Base d'aquí, i que viu a cinc minuts de casa meva. Té una terrassa estupenda i aquell esperit lluitador que només un estatunidenc pot tenir, aquell que els empeny a vèncer l'adversitat i liar-se a fer una barbacoa sota la pluja.

I es que aquí no ens agraden ni els perdedors ni els plans B (va ser la primera cosa que vaig preguntar jo).

No m'extranya que siguin el país que són, i nosaltres siguem el país que som.

Em surt yes quan vull dir sí

Mira que donava per poc el meu anglès, i ara resulta que parlo spanglish i jo sense saber-ho.

Avui visita a l'estudi del Patrick a Brooklyn (i mireu quines coses més xules fan amb maquinotes velles) i demà visita a la casa seva, al Soho, per conèixer a la seva dona i fill.

Al Patrick el vaig conèixer a Torino, fa set anys. Ell venia molt per allà perque hi tenia (i hi té) molt bons amics, i durant l'any que vaig estar jo vam coincidir unes quantes vegades. Fins i tot vaig anar a la seva boda, i es que tant li agrada estar entre italians que va casar-se allà amb la seva actual ex-dona.

Amb els anys ens hem escrit tres o quatre vegades, i ahir vam quedar i el vaig anar a veure al seu estudi, que està a un quart d'hora a peu de casa.

A vista d'ocell

Avui tenia dos plans i no he fet ni un ni l'altre. L'un, era agafar una mena de telefèric i anar a Roosvelt Island, una illa rara i llargota que està entre Manhattan i Queens.

Però he arribat a la segona avinguda amb no se què, on s'agafa el bus volante en qüestió, i resulta que l'estan reparant i fins el 19 de juny res de res. Sí, ja se que puc agafar la F (que oju, si és divendres serà express per la via local, eh!) i baixar al bell mig de la illeta, però crec que la vista des d'allà dalt ha de ser espectacular. I es que Manhattan, com és de debò maca, és des de fora de Manhattan.

Total, que no hi ha hagut ni això ni visita al Met, i al final he anat al zoo del Central Park i a fer la visita tardo-nocturna a l'Empire State, que em feia una mica de mandra per allò de l'embotellamenta de personal que hi ha per allà.


El zoo està a la banda est del Central Park, bastant avall, i just des de la piscina del centre et trobes amb els edificis que coronen la cinquena i la sisena avinguda. Una barreja extranya, però xula. A més, és petit, val només 8 dòlars i és xulo de passejar-hi. De fet, sembla més un jardí amb bestioles que un zoo.


Molt d'ocell, alguna foca, algun lleó marí, una tropa de pingüins, i dos pollastrots de Blanes amb qui he estat xerrant davant una gàbia de micos, que m'han explicat el seu viatge entre Canadà i New York i m'han xivat que hi ha una mena d'outlet d'Armani que no em puc perdre de cap manera (o sí).

Per cert, i parlant de pollastrots, qui d'aquí sabia que dos pingüins mascles d'aquest zoo van adoptar espontàniament una cria, i que el seu cuidador va agafar aquesta història i en va fer un conte? eh? qui? eh? no oigo nadaaaa!


I a la tarda, doncs m'he armat de paciència, he agafat la càmera i he anat fins a Manhattan altre cop, a intentar de pujar a l'Empire State sense fer cua, cosa que ja sabia d'entrada que seria impossible.

Però no! cua, el que es diu cua no n'he fet gens ni mica, només que per arribar al mirador de la planta 86 has d'agafar dos ascensors, passar per dues botigues de souvenirs, parar-te davant un croma i que et facin una foto que et donaran (previo pago de 15 dòlars) a la sortida, i això ho has de fer tu i quaranta persones més. Total, que al final per una cosa o per l'altra acabes avorrit d'esperar davant d'un assortit de clauers I LOVE NY i esperar davant d'un ascensorista igual que el Cantinflas.


Però arribar, arribes.
I mires avall, i primer t'agafa algo.


I després dones voltes, i esquives colzes, i abaixes el cap per no aixafar la foto a ningú, i et despentines amb el vent, i intentes trobar casa teva, i esperes que es comenci a fer de nit i veus com cau el sol, i comencen a encendre's els llums dels edificis, i et tornes a sentir una formiga, tot i tenir una ciutat bestial i exagerada als peus.

El meu somni americà

El va comprar ahir el Mariano, combat els cavallers Farenheit i avui ha tingut una dura batalla contra 99 d'ells (no us sabria dir qui ha guanyat).

Fortune Cookies

Els meus tiets d'aquí (la Jennie i el Paco) han acomplert el seu somni americà.

En diferent mesura i també de diferent manera, agraeixen als Estats Units les oportunitats que han tingut aquí.

Avui, hem passat el dia junts i m'han portat a casa seva, on hem estat dinant i reconstruïnt la història familiar del Paco, que fa part també de la meva, entre Barcelona, Argentina i Nova York. Hem passat la sobretaula, doncs, lligant caps entre els seus records i el que jo se, i que m'ha explicat ma mare.

Ell és cosí germà de ma mare i va viure a Barcelona només els primers deu anys de la seva vida, a Sants, fins que els seus pares van agafar i van emigrar a Argentina.

Els seus records, doncs, són els d'un nen de deu anys, però jo me'l miro mentre parla i li intento trobar coses que em siguin familiars, ja sigui la forma del nas, el sentit de l'orientament nul que té i que també tinc jo, una mania amb el menjar o la manera de moure les mans... és igual, qualsevol cosa em serveix per pensar: tate! veus? és dels nostres!

Sí, ja se que quasi res de tot això no es porta a la sang, però també m'he cregut el missatge de la Fortune Cookie del sopar, i igual tampoc m'ho hauria de creure, no?

Low battery

Del fred anormal hem passat a la ola de calor, i es que jo tinc molta sort, i els llocs que visito em regalen espectaculars canvis de temps que donen peu a tothom al meu voltant a dir-me que estem davant d'una cosa extraodinària, que o no havia passat mai, o feia vint anys que no passava.

Una mica per això, una mica perque he tingut feina, una mica perque la inspiració ve i va, aquests dies he estat una mica callada, he fet una merda de fotos i les coses s'han posat lentes, encara que els dies segueixin passant igual de ràpids.

Tot i així, he anat fent cosetes, i alguna d'aquestes cosetes la posarem també a l'apartat de les grates sorpreses, i gratis (o suggested, com vulgueu).

Primera, l'espai d'art contemporani que el Moma té a a Queens, que es diu PS1 i que se suposa que és una mena d'espai menor, amb una entrada de cinc dòlars suggested, que és de dos si ets estudiant, o de cap si portes l'entrada del Moma (o d'un cèntim si tens una mica de jeta).


Jo, que portava l'entrada no perque l'hagués conservat, sinó perque no l'havia llençat, vaig entrar gratis.

L'espai en si era una escola bastant gran i està enmig d'una zona com així industrialo-feota o industrialo-xulota, segons qui ho llegeixi, molt propera a Manhattan. L'han renovada amb molta gràcia mantenint les coses xules, com els terres de fusta, els sostres alts o els soterranis amb les calderes de llenya, on es fan projeccions en un ambient de cova fresca i humida.

I les exposicions, doncs em van encantar, però encantar encantar, encantar de flipar, divertir, impressionar, de quasi us diria que igual hasta hi torno, i hasta pago.

Jo no sabia que tenia tirada per l'art contemporani, però estic convençuda que a qualsevol de vosaltres hauria fet el mateix efecte. Al final, sortia d'una sala somrient i desitjant entrar en una altra, curiosa i mirant amunt i avall com una nena.

Una de les que em va divertir molt, tot i que en versió youtube perd, va ser un projecte d'uns escandinaus que es diu Complain Choir, i que es tracta d'uns tallers on s'apunta qui vol, i entre tots fan una mena de cançó de queixes. Al final fa riure veure com un finlandès, un rus i jo podem tenir els mateixos problemes o beure de les mateixes fonts per rondinar.

Aquí, el de Helsinki.



A partir de juliol comencen les festes nocturnes a deu dòlars, o sigui que si algú té previst passar per aquí, ja sap.

A part del museu, una mica de platja, una mica de mercadillo (on vaig trobar discos del Serrat i del Peret) una mica de passeig intens per l'anomenat Village (quan sigui gran vull tenir un apartament a West Village), una mica de música amb nit de concert de jazz, i una mica d'Indiana Jones al cine (no vaig entendre res).

Bon viatge

Plou. I avui que plou, jo tenia bitllets per agafar el ferry i anar a Ellis Island, a veure l'Immigration Museum.

El vaixell surt de Battery Park, la zona verda de la punta més punta de Manhattan.

Arribes, fas cua per recollir el tiquet, fas cua per passar la bossa pels rajos X, fas cua per pujar al vaixell, fas cua per buscar lloc per seure, i quan ja no has de fer més cues, t'has d'esperar un quart d'hora a que el capità decideixi salpar.


Primera parada, Liberty Island. Me la salto, gràcies.

Segona parada, Ellis Island.

L'edifici que avui és un museu, era la porta d'entrada de milers d'emigrants que arribaven des de qualsevol punt del món cada dia, fins a un rècord de deu mil persones diàries. De fet, els vaixells arribaven a Manhattan, però un ferry els portava cap aquí per passar els tràmits d'ingrés.

Revisió mèdica, papeleo legal, entrevistes personals, o tests d'inteligència determinaven el destí de milers de persones que volien deixar enrere la misèria dels seus països, guanyar-se la vida i menjar cada dia.



Alguns se'ls negava l'entrada i podia ser per diversos motius. Malaltia, anarquisme o per excés de cupo, quan es va establir el sistema d'acceptar un número màxim d'entrades per país.

Alguns d'aquests, no suportaven la idea de tornar i es suïcidaven tirant-se a l'aigua, i els que aconseguien passar els tràmits, es trobaven com a homes lliures davant de la ciutat plena ja d'edificis gegants, i ens podem imaginar el que deurien pensar tenint en compte que venien del camp i que d'això fa cent cinquanta anys.

Doncs fer el trajecte amb ferry com he fet jo avui, i amb una mica d'imaginació, et pot donar una idea del que van fer milions de persones entre finals del segle divuit i mitjans del dinou. Pujar i baixar de vaixells sense saber què se'n faria d'ells.


L'edifici en si té pinta entre de presó i sanatori, amb una nau principal on la gent feia cua durant hores, dos pisos i sales on es feien les revisions, les entrevistes, es dormia o es menjava.


L'exposició, que m'ha semblat xula, està enfocada a fer-te entendre l'aventura en que s'embarcaven aquestes persones, els diferents orígens de la gent que arribava, com s'instal·laven a la ciutat, com fundaven els seus barris com Chinatown o Little Italy, o com la societat que els rebia es dividia entre els defensors i els detractors.

La visita inclou la projecció d'una peli de vint minuts xulíssima, on pots veure fotos i vídeos de l'època, amb la gent pujant els bultos als vaixells des dels ports europeus, saltant i abraçant-se quan es començava a veure Nova York, o asseguts i esperant avorrits el seu torn a la revisió mèdica.


També hi ha una col·lecció de fotos molt bona, i també un recull de revistes i cartells de teatre, o diaris, o fins i tot col·leccions de vestits i roba de casa que aquesta gent portava a la maleta, que et fan entendre el dia a dia de les diverses comunitats que intentaven refer la seva vida lluny de casa seva.


Tot plegat, el que et ve a dir és que el país d'avui el van construïr aquestes persones, que la història dels Estats Units és aquesta història i tot plegat és un homenatge xulo a cadascuna de les cultures i les llengües que van arribar amb aquella gent.

Trobo que dotze dòlars, ferry i museu, es poden pagar, va.

Herbes pel caldo

Em fa molta gràcia quan veig un reportatge sobre algú que ha fet un viatge en solitari i per zones deshabitades, i després ensenya imatges que il·lustren aquella solitud que descriu, on el veiem caminant cap a qui sap on, pensant en les seves coses.

M'imagino com ha gravat aquelles fotos i vídeos, plantant la càmera i després passant per davant com si la màquina fos una cosa que està allà posada i allò no anés amb ell. I m'imagino com s'ho mira, no li agrada com queda i ho repeteix, posant la mateixa cara d'estar pensant una cosa profunda del copón.

Avui, faig un homenatge a totes aquestes persones, que tenen l'esperit d'un aventurer i l'ànima d'un cineasta.

Dentro vídeo.



Mentre sortia de casa aquest matí he estat pensant que les coses que més m'agrada fer aquí passen sempre fora de Manhattan, sense gent, sense cues, sense entrades o bitllets a pagar (tret de les xapetes del Met, és clar).

El matí coreà a Queens, l'excursió a Staten Island, el passeig per Prospect Park, el pont de Brooklyn de nit, el matí a Coney Island... i avui, el jardí Botànic de Brooklyn, enganxat a Prospect Park.


Costa cinc dòlars però els dimarts l'entrada és gratis, cosa que és una bona manera de començar una excursió, i una grata sorpresa que et fa passar les portes amb un somriure i molt bona predisposició.


El jardí en qüestió s'allarga per una banda de Prospect Park, i té la mida justa per passejar una bona estona, gran com per sentir-te aïllada dels cotxes i envoltada pels ocells i els insectes, però també prou petit per poder veure'l sencer sense acabar esgotada.



A dins, doncs et trobes tot el que puguis esperar d'un espai com aquell. Jardins de roses que perfumen l'aire mentre els atravesses, racons amb herbes aromàtiques de tot el món, esquirols que s'enfilen, conills que s'amaguen, jardiners que s'ajupen...


...ànecs que es creuen amb tu mentre camines, racons que són un autèntic bosc amb uns arbres alts i tupits que fan tanta ombra que sembla que estiguis a una cova, catifes de gespa on et pots tirar a fer una migdiada, hivernacles encantadors amb diferents hàbitats, com el desèrtic, on fa una calor que no t'aguantes, el tropical, on la humitat t'arriba als pulmons...


...o una mena de jardí japonès amb un mirador de fusta sobre el llac, on t'hi podries estar hores assegut mirant a banda i banda.


En fi, crec que és un dels llocs que més m'han agradat per ara, sobretot també perque el temps acompanyava, amb una calor forta però amb un airet fresquet alhora, que feia que el passeig fos un regal pels peus, pel nas, per la pell i pels ulls.

I així he tornat a casa (dentro vídeo), pensant que igual podria començar a pensar en fer una mena de top ten, on aquest jardí segur que hi seria.

Si vols agafar el metro, agafa el vaixell

Cada cap de setmana la mateixa murga. Si vols agafar la línia 2, el que has de fer és agafar la A expres per la via local (tot i que segueix essent expres), baixar dues parades més avall i després agafar el shuttle bus que et portarà fins a la parada X des d'on podràs continuar amb el trajecte de la línia 2, però amb el metro de la línia 3 (que com ja saps, els caps de setmana es converteix en local a partir de Y).

I com que el que jo volia agafar era precisament la línia 2 i estava fins al monyo, el que vaig fer va ser buscar de quina línia no se'n parlava a cap dels avisos, i aquesta era la línia 1.


Nova York té cinc barris. Manhattan, Brooklyn, Queens, Bronx i Staten Island, que com el seu propi nom indica, és una island que està a sota Manhattan, i a la qual s'hi arriba a través d'un ferry gratuït que surt del final de la línia 1, South Ferry.


Doncs a South Ferry voy.

Sembla que l'equilibri còsmic una altra vegada es va posar de la meva banda, i es que agafar aquell ferry és una de les experiències xules i gratis de fer aquí, i que, de fet, he repetit aquest vespre (funcionen nit i dia, com també funciona el metro).


Quan vaig arribar a Staten Island vaig sortir del port i vaig agafar el primer autobús que va passar, amb el que vaig fer el trajecte sencer entre abocadors, cases, parcs molt frondosos i alguna mansió, fins a tornar al port de Saint George, on de seguida vaig agafar el vaixell de tornada.

Aquesta vegada també vaig marxar amb la sensació de voler tornar-hi, agafar l'única línia de metro (exterior) que té i fer el trajecte de punta a punta.


Si la nit és com la d'avui, tèbia i clara, l'experiència de tornar al Manhattan il·luminat, és massa.

Save Coney Island, and save Tibidabo!

No explicar el mateix dia el que faig, té un problema. M'oblido.

Ara se'm barreja l'art contemporani (aquell que fa posar aquella cara al Miquel) amb els rètols fets a ma que omplen el parc de Coney Island (que farien posar aquella cara al Joanca), i ja no se què havia de dir d'un o de l'altre lloc.


El que sí que tinc clar és que el matí al MoMa va estar bé, encara que hem de dir que una no té el cervell preparat per segons quines coses i em vaig acabar parant davant d'un extintor.

La veritat, però, és que al final tant t'agrada veure obres que has vist mil vegades als llibres, com coses d'aquestes modernes que et sorprenen i t'inquieten i no saps perquè.


I amb aquest karma vaig anar, a la nit, a Coney Island, convençuda que em trobaria una mica el rollo del Tibidabo a l'estiu. Famílies, gent jove, ambientillo de parc d'atraccions... no se, aquella cosa una mica màgica i estiuenca, no?

I va, i agafo el metro a les vuit, i va i arribo, i l'entrada em va fer molta gràcia.


Però resulta que Coney Island de nit no és ben bé allò que jo tenia al cap. Resulta que la cosa sordideja una mica, i tot i que és molt divertit de veure totes aquelles atraccions antigues i tronades, aquelles maquinotes velles que griyolen per tot arreu, aquells neons...


...aquell cotó de sucre amb un dit de pols, i aquelles bombetes de colors que es belluguen amb el vent i sembla que no tinguin prou potència per plantar cara al cel negre que que hi cau a sobre, sembla ben bé que ho estiguin deixant morir passant completament d'ell.


Però hi ha gent que intenta tornar-li l'esplendor que va tenir aquell parc durant molts anys, i es dediquen a restaurar els cartells retolats a mà, organitzen espectacles de circ o creen plataformes com «Save Coney Island», i que trobo podriem agermanar amb «Salvem el Tibidabo!».

Perque amb Montjuïc ja arribem tard, oi?