Això ho fa el meu nebot de dos anys (visita al MoMa)

Avui estic feta pols de cansada, però una entradeta la faig.

El dia d'avui no és que hagi sigut molt intens però ara, a les onze i pico de la nit, me'n adono que ha sigut un dia de contrastos. Que més contrastat no podia ser, vamos.

Al matí, visita al MoMa. Reflexió, introspecció, expressió, cromatisme, equilibri, provocació...

A la nit, visita a Coney Island. Pincho moruno, fum de fregit, moteros, perrito piloto, autoxocs, xiclet, reguetón...

Demà entraré en detalls, però ara me'n vaig a dormir que demà serà un dia intens.

No marxeu gaire lluny.

Rockaway Beach

Aquest matí he enfilat cap a Rockaway Beach, que pels qui els hi agradi aquesta mena d'anècdotes, és la Rockaway Beach de la cançó Rockaway Beach dels Ramones, que eren de Queens, on està la Rockaway Beach. No se si ha quedat clar.

Doncs per arribar a Rockaway Beach, o com està escrit al metro, Rkwy, has d'anar fins al final de la línia A, que també se li pot dir el quinto pino (Qtpn), passat l'aeroport JFK.


Per sort, aquest era un metro exprés, i el que semblava havia de ser un trajecte d'una hora i pico, al final només ha sigut de tres quarts, vint dels quals per l'estructura elevada de sempre, primer per una zona de pantans amb cases abandonades de fusta, i després amb mar a banda i banda de la via. Maco.

Un cop allà, doncs una mica el panorama que ja s'anava intuïnt. Descampats, magatzems, vent, sorra per tot arreu, cases lletges, gats, escombraries, i sobretot una ma d'espai buit davant del mar que jo no se com a ningú se li ha acudit que allà hi poden fer un Fòrum.


I la Rockaway Beach, és clar, que resulta ser una platja gegantina que s'allarga més de deu parades de metro, amb un fortíssim vent que aprofiten els surfistes, amb gavines grans com albatros i closques de cloïssa grans com plats de postre.


O sigui que poca broma, que Rockaway Beach és molta Rockaway Beach, encara que he marxat pensant que igual avui no era un bon dia, i que potser hi torno i baixo a una altra parada, i m'ho torno a mirar.


I un cop a casa, he remenat la web del TimeOut per aviam si trobava un concertet per Brooklyn, en algun local on pogués prendre algo mentre escoltava música en directe. I n'he trobat un, a tres parades, a Park Slope, un quartet amb un contrabaix, un trombó, un violí, un piano i molta bona fe. I prou.

Al tornar cap al metro, un senyor de 80 anys m'ha convidat a mirar Saturn des del telescopi que havia plantat a la cantonada. I vaya si es veia, petitó i nítid com si l'haguessin tallat amb cúter.

Una de carn humana, al punt

Jo mirava la cua de gent que tenia davant i provava de calcular. Em tocarà el noi jove i que somriu quan parla? em tocarà la senyora negra, grassa i seca com una mala cosa? (aquí hi han molts que són grassos i secs alhora). I quant deixo? dos? cinc?

I es que ja hi tornavem a ser amb el suggested.

Que sí, que ja se que si no posen un preu ningú pagaria ni un duro, però vint dòlars em sembla massa, o sigui que aquí en tens cinc i que tinguis un bon dia.

Benvinguts al Natural History Museum.


Però no tinc massa a dir, una es queda mirant la reconstrucció d'un dinosaure, s'imagna com es deuria moure, s'imagina com deuria córrer, s'imagina com deuria caçar, s'imagina com cobra vida i devora una d'aquelles vuit classes de 55 cadells d'homo sàpiens que han envaït el museu...


Una s'ho mira i s'ho imagina, i passa l'estona i fins i tot ho desitja, i passa una estona més i ja tria les sales segons el que creu que més pot avorrir a un ramat de nens embogits. I s'apropa al segurata que encara està més avorrit i li pregunta si això és avui o és sempre així. I deixa enrrere el museu pensant que menys mal que només ha pagat cinc dòlars.


I amb tanta bèstia li entra gana i s'asseu a un restaurant a la recerca de la millor hamburguesa. Però no, aquesta tampoc.

Sex and the Biblio

Els novaiorquesos estan de Sex and the city hasta la coronilla. Les revistes en fan broma, el TimeOut promet, a la seva portada, activitats i coses a fer fora dels circuits de la sèrie, que ara és també peli.

L'altre dia veia el tràiler i vaig reconèixer un munt de coses. Ara serà impossible mirar una peli amb mi, i es que seré la pesada que es passarà l'estona fent allò de «per aquí passava jo! en aquest parc feia picnic! haha! això és el bar del nosequè!»

Una plom, vaja.

Començo, doncs, amb la primera, i es que mirant el tràiler que us deia ja em vaig trobar amb la meva biblioteca de capçalera, i tot i que jo ni vaig vestida així ni assajo, faig molta més patxoca.


On vas a parar.

Sandàlies

Finalment, avui, he pogut treure la pols a les sandàlies d'estiu que portava a la maleta i que fins ara no havien vist la llum.

I pel que he vist avui, també mitja població ha fet el canvi d'armari, i es que avui era el Memorial Day, una mena de dia d'homenatge als soldats caiguts, que la gent celebra fent pícnics als parcs.

Jo em pensava que això voldria dir que es notaria una mica de recolliment a Manhattan, amb aquesta afició que tenen aquí a la bandereta i a les coses sentides.

Però pel que vist, el Memorial Day serveix per dues coses per sobre de tot.

Una, aprofitar que els aborígens no hi són per fer obres de manteniment del metro i fer-me tornar boja canviant horaris i trajectes.

I dues, per comprar, i es que per molt Memorial Day que sigui, aquí no tanca ni cristo. Sembla que una cosa no treu l'altra.

See you soon!

Xaperos

L'entrada del Metropolitan té un preu, es veu a la taquilla. Vint dòlars l'adult, quinze els jubilats i deu els estudiants.

El que també diu la taula de preus, tot i que en més petit, és que aquell és un preu «suggested», que a la pràctica ve a ser que tu pagues el que vols, però abans has de passar per taquilla, deixar anar o el suggested o el que vulguis, i ells et donen una xapeta que cada dia és d'un color.


La qüestió, doncs, és la xapeta.

El Mariano, que és més d'allà que d'aquí i ha visitat el Met unes quantes vegades en els últims deu anys, té una col·lecció de xapetes de tots els colors possibles, i es que el Mariano és un rato llarg, tot i ser merengue (no es pot tenir tot a la vida).

Així que... perquè fer cua, passar un mal rato davant la mirada gèlida de la taquillera quan li dones un dòlar, podent entrar directament amb la teva xapeta de rigor?


Doncs així vaig aparèixer jo ahir al Met, a un extrem est del Central Park, amb la meva bosseta de xapes i una mica nerviosa per allò de saltar-me les normes, però decidida a fer-ho.

La qüestió és passejar-te pel hall dos minuts i veure de quin color porta la xapeta la gent avui, sortir un momentet de res, buscar la xapeta que toca i plantar-te-la a la solapa amb classe.

El problema és si ets una mica així, i comences a dubtar de si aquell morat és el morat més tirant a violeta o és aquell vermellós, si tira més a lila (que el tens a la ma dreta) o és més tipo el blavós alilat (que tens a l'esquerra) i que es veu morat segons com li pega la llum. Al final, et trobes perdut en un mar de dubtes i mataries per un pantonero.


Com sol passar, però, ningú li fot ni cas a la xapa i només que et vegin fent el gest d'estar-te posant algo a la solapa ja et deixen passar. I així vaig atravessar les portes, sentint-me com quan l'Atreyu passa por las puertas de no de donde a la Historia Interminable.

A dins, doncs el que un s'espera i més, i ara que m'he passat al lado oscuro, em moro de ganes de tornar-hi, un matí d'aquests :)

McHarlem

Vaig estar a Harlem l'altre dia.

Segons la guia, el carrer 125 seria l'artèria principal per on fan vida al sud del barri, que seria la part alta del Central Park, així que vaig baixar a la mateixa 125 amb el metro, i vaig passejar amunt i avall, vaig entrar pels carrers i el seu munt d'esglésies, més aviat petites totes.

L'ambient, però, em va semblar molt trist.

Després de veure la vida del barri coreà, del paqui, del grec (ahir), on sembla haver moltes ganes de mantenir les tradicions, de fer que tot plegat s'assembli una mica als seus llocs d'orígen, es nota un contrast molt fort i passejar per Harlem fa una mica de pena. Oju, dic l'altre dia i durant dues hores.

El carrer 125 és una mena d'avinguda plena de botigues de todo a cien (centavos!), fastfood, i botigues tristes. Per les voreres, aquells de sempre que no tenen res a fotre en tot el dia, iaios fets pols que vaguen dements i mal atesos, adolescents embarassades, grupets de nens amb sobrepès devorant bosses de patates fregides del McDonalds o ionquis en fase terminal que sembla que s'hagin de trencar si els trepitges.

Total, que vaig tenir la sensació de que estaven tots desubicats, deixats de la ma de déu, com si sabessin del cert que són novaiorquesos de segona classe, i s'haguessin apres el paper al dedillo. Fins i tot vaig topar amb una noia que discutia amb una altra per telèfon, amb una conversa de peli que no em vaig voler perdre i que vaig seguir mentre dissimulava mirant un aparador al seu costat. Anava una mica així i va durar cinc minuts, aviam si pilleu la idea:

Te voy a kick your ass. Si, tu vas a ver lo que es que yo te kick your ass. Te voy a kick el ass y voy a ser yo quien te kick your ass. Tu no sabes con quien hablas, y te voy a tener que kick your ass y tu vas a ver como yo te kick your ass...

A grito pelao.

Poc després, mentre reflexionava sobre el que acabava de sentir i provava d'adaptar-ho a la llengua catalana, vaig agafar un bus que baixava cap a Central Park, passant per la zona de Harlem que es coneix com «el Barrio», i que seria el Harlem hispano, on, aquí sí, explota el color i la vida.

Després d'una estona de bus, doncs, vaig baixar a una parada a boleo i vaig anar a petar davant d'un lloc clàssic on menjar hamburgueses, el Lexington Candy Shop, i com que ja tenia mono de hincarle el canino a una de bona i encara em resisteixo al Menú Indiana Jones del Burger King, vaig triar de la carta el que em va semblar claríssimament una clàssica hamburguesa a la jardinera (Garden Burger, deia allà) i que va resultar ser una hamburguesa per vegetarians, feta amb soja i aquesta mena de coses que no haurien de ser legals (però que estava bona).

Ja a casa, amb el Mariano vam anar a veure el pont de Brooklyn de nit on feien projeccions de pelis dintre de les activitats del 125è aniversari.

I va ser tan gran la impressió que vaig tenir que no la puc explicar. Mai he vist un paisatge com aquell, no s'assembla a cap emoció que hagi tingut mai davant una ciutat. Crec que no té cura. Se'm va obrir el cervell i va aparèixer un neó que deia «t'ho creus ara que això és New York o no?»


I aquí dalt i baix hi teniu el que més s'assembla al que veiem nosaltres, gràcies a la càmera i al savoir faire del Dani i l'Anna, que per cert, bon viatge!

Local i Express

El plan d'avui era passejar per Queens, i vista l'extensió que ocupa, passar-hi el dia sencer, a partir d'una parada qualsevol de la línia G del metro.

Però avui he mirat la guia, i hi he trobat una cosa que m'ha agradat, que era anar fins a la parada de Times Square, i allà agafar la línia 7, on comença, fins a Flushing Main Street, on acaba.

I calla que aquesta Lonely Planet no tingui gràcia, perque el trajecte ha sigut molt xulo i una vegada més amb un metro elevat sobre una estructura de vigues de ferro, des d'on m'he estat mirant Queens, el fotimer de casetes baixes totes diferents, els magatzems, alguns carrers principals plens de bars, bugaderies, quioscos... I aquella llum extranya que tenen els carrers per on passa el metro elevat, amb el catacroc-catacroc dels vagons que ressona moltíssim i amb aquella barreja de sol i d'ombra durant tot el dia.


Però jo al metro de Nova York encara no li tinc la mida agafada, massa gran, masses línies que passen per la mateixa via, això sí... el que és massa és això dels Local i els Express (un local para a tot arreu i un express no) i es que Nova York és molt gran, i les distàncies són molt llargues, i passar-se quaranta minuts de trajecte és la cosa més normal del món, i és per això que potser la gent porta sempre una beguda, i és per això que potser sempre tens algú que s'avorreix i s'adorm.


Total, que Queens, segons diu la guia, és el barri del món on més cultures diferents hi conviuen, i a primera vista (de metro) es veu molt clar.

Després de quaranta minuts de trajecte, doncs, arribo a l'última parada, i sense saber on havia anat a parar, surto del metro i em trobo aquí:


Una castanya més al canto, i es que la sortida del metro es troba a la cruïlla de dos carrers plens atiborrats de botigues i restaurantets i tot el que et puguis imaginar que pot necessitar un xinès (qui diu xinès diu coreà, a partir d'ara :)) durant un dia de la seva vida, i es que aquesta és la zona on hi conviuen xinesos, vietnamites, coreans... el que vindria a ser un Chinatown sense turistes, ple de color, i zero souvenirs.


O sigui que passejar-me per allà ha sigut maco, perque és ben bé una concentració de botigues de tot tipus i de coses que ni et podries arribar a imaginar. Forns xinesos, joieries xineses, llibreries xineses, farmàcies...


He entrat a un munt de peixateries, fruiteries i totes les botigues de menjar que he trobat, on tot de iaiones xineses buscaven la oferta com qualsevol altra, i on he vist bèsties vives que no es que belluguessin, es que et donaven conversa.

Peixeres amb gambes!
Cloïsses grans com un puny!
Què són aquelles coses que es mouen dins d'aquelles dues galledes blaves?



I com que tot plegat m'ha fet agafar gana, he entrat a una llibreria i m'he comprat el que em semblava que igual m'aniria bé per dinar, per seixanta cèntims de dòlar.


I apa, torna a posar-te a caminar i tria on vols dinar, cosa que no és gens fàcil. Potser aquí que menges sushi? Potser allà que menjes tallarines thai? Potser el iaio aquell que fregeix gambes? Potser al garito aquest on menges al carrer i de peu?


Tres hores després agafava el metro per tornar, i com que anava pleníssim i no tenia cap pressa he baixat a mig trajecte, a Jackson Hts, on m'he trobat el mateix que acabava de veure, amb les seves botigues de roba, de menjar, de mòbils, de fruites, amb el mateix follón de gent i de colors... però en versió indio-paquistanesa :)

A fer el newyorker, vinga

Aquest matí he hagut d'esmorzar a Manhattan, i sense adonar-me, i espantant-me una mica quan me n'he adonat, estava esmorzant com un newyorker i no se si m'ha fet gràcia o m'ha fet por!

On s'ha vist esmorzar un bocata de pollastre bbq style (que ja sabeu que a Brooklyn no ens agraden) i una pepsi diet, recolzada alegrement a una estació de metro?

I què vindrà després? prendre mig litre de cafè asseguda a un vagó? beure aigua amb gust a vainilla (i no és broma)? o el que és pitjor... fer footing al Central Park?

Punt i a part

És impossible reprendre el blog de la mateixa manera a com el vaig deixar. No miro amb els mateixos ulls, no sóc la mateixa. O sigui que no segueixo amb el blog, sinó que en començo un de nou que està just a sobre del que vaig fer fins a la setmana passada.

I es que la meva amiga ha canviat. I si ella canvia, jo canvio amb ella.

Avui no he fet res

Tu ets més de Jets o de Sharks?

D'entrada, a un li cauen més simpàtics els Sharks, però oju, no ens enganyem, nosaltres som per força més Jets!



En fi... que el plan d'avui era tirar avall amb la línia F i passar una estona al cementiri de Green-Wood i així ha sigut, sota un sol que castigava una mica, però també amb un airet fresc que donava alguna treva.

Un cementiri que ocupa una gran extensió, al mapa sembla igual que Prospect Park, enmig d'una zona que recorda a alguna perifèria d'alguna ciutat, amb grans avingudes, magatzems de pneumàtics, un Dunkin Donuts drive in, supermercats i cases baixes amb la seva bandereta. Poc bar, poca botiga, algun deli (colmado).


A dins del cementiri, poca gent (segons com es miri, al fulletó diu que erem uns 560.000). I a caminar.

Fundat el 1833, s'escampa per unes esplanades i turonets de gespa, amb molt d'espai, molts arbres i poc mausuleu estrafolari.


Potser és que el de Montjuïc ens té molt ben acostumats, però hi ha poca activitat artística i poca ànsia de notorietat, i es que res com els mausuleus gitanos amb escultures de marbre a tamany natural que es poden trobar a Montjuïc. Deu ser que això va a modes, i es veu que fa cent anys, aquí, es portava la cosa sòbria, encara que també pot ser que m'hagi saltat jo algunes zones concretes, i es que tampoc ho he vist tot, és clar.

En general doncs, ha sigut una passejada plàcida i poc més, on m'he pogut encantar llegint els cognoms, els anys, alguna foto i algunes zones curioses com les dedicades als caiguts en guerra de batalles diverses.

Però, ai carai, avui m'havia posat jo les bambes vermelles, i es que avui m'he vestit de Jet o de Shark i jo sense saber-ho.


I així hem tancat la visita, les meves bambes i jo. I ja tornem a estar al metro F, que m'ha donat la gran alegria de fer el trajecte sencer per l'exterior. M'encanten aquestes línies de metro que de tant en tant surten a fora, com la vermella de Barcelona.


Aquest, el trajecte el fa també elevat uns vint metres, per sobre una estructura de ferro des d'on no pots fer altra cosa que mirar i xafardejar pels terrats tota l'estona, per una zona de magatzems i cases amuntegades, amb una pinta destartalada, decadent.

I per fi, arribo.


La sorpresa amb Coney Island ha sigut doble. Per una banda, el parc està situat també en una zona destartalada, com si enmig de la zona més trista de Bellvitge hi plantessis un parc d'atraccions rovellat i que grinyola per tot arreu, i dins el parc, a sobre, hi plantessis un pàrquing d'autobusos escolars i un cotxe incendiat. Ale, passa algo?


I, és clar, això comporta una altra sorpresa, i es aquesta destartalamenta general que li dóna una solera tremenda.

Trobes xiringos rovellats i ronyosos on serveixen hot dogs i pollastre fregit igualment rovellat i ronyós, i també aquella fauna que hi passa l'estiu i l'hivern allà, cervesa en ma, morenos de fotre res en tot el dia, que igual li arreglen la cadena a un ciclista com li canvien el barril de cervesa a un bar.

O sigui que amb allò de «donde fueres...» m'he trincat un plat de pollastre i patates fregides i m'he assegut a una taula, a observar al personal i a fer alguna foto.


I després, a passejar-me per la platja del davant, i per la passarel·la de fusta on hi pesquen, sobretot, latinos i xinesos.


Total, que tot i que moltes atraccions estaven tancades i només estaven obertes les de menjar, l'espai promet moltíssim i em moro de ganes de que per fi comenci la calor i poder tornar-hi de nit, i de dia una altra vegada, i viure el parc com es mereix: pujant al tren de la bruixa, que de dia se li veien tots els pedaços i rematxos varis, pujar al ciclone (això ja ho veurem), jugar al «Shoot the Freak» (on has de disparar a un paio disfressat que s'amaga i es riu de tu) i menjar cotó de sucre i hot dogs fins que m'exploti el fetge.

The dog is black and white

Sembla que porto un parell de dies poc fotona. I poc escriptona. Un altre cop l'ordre còsmic? O es que m'estic avorrint i estic començant a caure a la rutina?

Faré un homenatge a la meva iaia Olímpia i us respondré:
I una guinya per tu!

El que passa és que faig una altra mena de coses...

Dies enrrere vaig veure que a la biblioteca d'aquí fan sessions gratis de conversa en anglès, amb voluntaris i sense necessitat d'inscripció ni de res.

Com sempre, i com em dicten les potser massa estrictes normes del pudor que controlen la meva existència, vaig pensar que seria divertit participar, al mateix temps que pensava que ni borratxa aniria jo a una cosa així.

Per sort, aquestes estrictes normes venen en pack 2x1, que a la pràctica vol dir "no hi participo, però vull veure com altres ho fan", una mica a la voyeur, vaja.

O sigui que a les 4 m'asseia jo a una taula, com si res, treia el meu llibre del senyor Beck que m'està fent la vida impossible i començava a fer veure que llegia amb un ull, mentre amb l'altre controlava els moviments de la biblioteca en hora punta, que vol dir crits de nens, mòbils d'adolescents i berenars de nens i adolescents que omplen de molles totes les taules.

I així, amb les propietats camaleòniques que m'aporta també les estrictes normes, etc (3x1!) vaig veure com es formava un grup de dos i una voluntària que es saludaven i començaven a parlar del que havien fet durant el dia. Vista l'heterogènia del grup (un noi jove, una asiàtica gran, i una senyora que semblava la Hillary, molt de moda últimament) no em van quedar dubtes: allò era el grup de conversa.

M'ho vaig pensar durant cinc minuts, vaig decidir que sí i que no mil vegades durant aquells cinc minuts i quan ja tenia decidit que me'n anava a casa, ja estava plantada davant d'ells amb el meu anglès d'espia rus dient: hola, puc unir-me al grup?

I tant!

Així doncs, orgullosa de mi mateixa per haver sigut capaç, per una vegada, de vèncer la vergonya que m'impedeix sovint de fer algo que em ve de gust fer, em van presentar als meus companys de conversa. Un, el Luis, un colombià d'uns trenta anys que no té ni papa d'anglès tot i portar quatre mesos aquí, i l'altra, de nom impronunciable, una coreana d'uns seixanta que parla millor i que no perd ocasió d'explicar passatges de la seva vida, i quan parlo de passatges, parlo de factures de la llum, d'encontronazos amb funcionaris de correus i de veïns que fan soroll a les nits. I així vam passar dues hores, i la setmana que ve hi torno. Ole.

Avui ha fet sol, i sembla que demà en farà més, i demà serà un dia xulo i ple de fotos, i es que el plan és anar a veure el cementiri de Green Wood, no gaire lluny d'aquí, i després a Coney Island, a veure el parc d'atraccions i a tirar-me a la platja, on faré un picnic amb coberts de plàstic i Tupperware.

I a propòsit de coberts. Cap amunt o cap avall? A casa no ens posem d'acord.

On the town, 1949

Dedicat al senyor Scrooge.

This is New York

És un consol veure que aquí també passa. Que vas a veure una mena d'exposició que té bona pinta, que tens previst t'ocupi el matí sencer, i que va i al final, en vint minuts te l'has patejat sencera.

Però semblava xula, o igual és que jo he tingut mal ull i estava cantat que no valdria un pito. La qüestió és que Brooklyn Designs semblava que havia de ser una mostra de productes de disseny industrial parits a Brooklyn i exposats en espais de la vella zona portuària.

En la meva modesta opinió, ha sigut un trunyo avorrit en un marco incomparable.

Però no hay mal que por bien no venga, i m'he passejat per la zona. Velles fàbriques reutilitzades, perque sembla que aquí tiren més per reutilitzar les zones industrials i no tant per enderrocar, i on he trobat una llibreria molt xula on m'he comprat el hitazo de l'any, i que al pagar-lo amb targeta, m'ha revelat uns orígens familiars que jo no coneixia.


O sigui que tampoc em queixo del dia d'avui, del passeig que m'he fet des de casa, passant pel barri Brooklyn Heighs, a l'hora en que les terrasses estaven plenes de pijots esmorzant ous remenats i sandvitxos, per passar després pel tram final del passeig Brooklyn Heighs Promenade, que et regala aquest panorama.


I després, una altra estoneta tirada al parc que hi ha ben bé entre els dos ponts, l'Empire Fulton Ferry State Park, on m'he quedat una bona estona llegint el llibre que m'acabava de comprar.


Però m'he cansat aviat del vent i he enfilat cap a casa a peu, i he decidit, mentre em quedava mirant com era l'hora del passeig del gos per aquestes contrades...




...que aquesta nit sortiré a sopar alguna cosa tailandesa, i qui diu tailandesa diu xinesa, i qui diu xinesa diu japonesa, i qui diu japonesa diu del Priorat, perque resulta que el Priorat té un lloc destacat a l'aparador d'una botiga del carrer Smith, una de vins que opta per exposar, com a gran cosa, pedres de l'orígen dels vins que ven.

I jo, aquesta de Campo de Borja me l'imagino més incrustada al cap d'una cabra, oi?

Fotos a l'aire

Avui he sortit de casa aviat, amb ganes de passejar-me una vegada més pels mercats de trastos, i potser conèixer algun de nou.

El que esperava que fos espectacular ha resultat ser poca cosa, el Hell's Kitchen Flea Market, de la nosequina entre la novena i desena avinguda. És possible que fos per l'hora, potser dos quarts d'onze no és el seu millor moment, no ho se, però el que estava a tope mitja hora després era el Garage, el mateix que vaig anar a veure l'altre dia.

M'hi he passejat i m'he parat, com sempre, a les parades de fotos antigues. Hi ha una que té una muntanya de fotos d'accidents de cotxe, de sembla del voltant dels anys cinquanta. Quines coses de vendre, oi? i quines coses de comprar.

Després he seguit caminant sense rumb i sense obrir la guia, i això vol dir que no se molt bé per on he passat.


Mirant ara el mapa, em sembla que he baixat per Chelsea i fins a Battery Park, o sigui, per dir-ho d'una manera clara: per la zona Llobregat/mar, fins arribar al parc d'on surten els ferries que porten al personal cap a l'estàtua de la Llibertat, que es veu maca maca des d'on estava jo (haureu d'ampliar la imatge, és el pitorret de l'esquerra).


He baixat una bona estona, doncs, passant a vegades trams davant del riu Hudson, on la gent fa footing i porta el gos/fill a passejar al mateix temps, i es que sí, les dones fan footing empenyent el carret del nen, i visca l'alliberament de la dona.

Baixant baixant he passat per barris també vius i també plens de botigues i casetes baixes, amb un toc més industrial, de port, algunes zones...


amb un toc més de barri gay altres, fins que m'he saltat algun tram amb un parell de parades de bus i he començat a veure edificis alts, cosa que vol dir que estava entrant a la zona financera, a la zona dels edificis gegants, i a la zona del World Trade Center.

I me l'he trobat de cara, al girar una cantonada quan estava completament perduda, i com sempre passa amb aquestes coses, ni és com t'ho imagines ni et fa la impressió que t'esperes, i tampoc t'esperes de trobar el que et trobes.

D'entrada, turistes. I fa una mica de verguenza ajena veure'n fent fotos com a bojos davant dels vigilants, o dels obrers que hi ha, de gent que viu aquí, i vinga a fer fotos i ara poso el nen davant, i ara posa't tu i et faig la foto jo, i ara em poso jo i em fas la foto tu...

Però et poses a pensar i dius: a què coi estan fent fotos? doncs estan fent fotos al buit, al cel, als núvols. Fan fotos a unes torres que no hi són. I són els altres edificis del voltant els que defineixen aquell buit, i és llavors quan t'impressiona imaginar l'espai que han deixat lliure, sobretot cap amunt.

Ja a casa, estava jo al llit escrivint aquest post i he sentit les primeres notes de la música d'Indiana Jones, i he sortit en estampida de l'habitació, derrapant a una corva (és l'efecte parquet-mitjons), i amb el Harvir ens hem posat còmodes al sofà a veure la primera, la de l'arca, vaja :)

I es que el 22 estrenen l'última, i ja se a quin cine aniré a veure-la. Al del meu barri, on sinó?