Where the Hell is Matt?

No hagués dit mai que acabaria agafant-li carinyo a la pluja de Zanzíbar, als crancs de Christmas Island, a un gos de Kwait o que em cauria bé un madrilenyo amb una samarreta vermella, o un nen zambià amb una de la Juventus, o un tiu de Londres que balla charlestón.

Qui m'havia de dir que acabaria trobant a faltar a una nena filipina i a la seva germana petita, o a un senyor de Munich amb sabates taronges, o a un barbut que passava per París, o fins i tot a un footinguero del Central Park.

Per veure-ho, aquí.

Wanted. Dead or alive.

Set de la tarda, cau el sol, i al Pepeta's no estan per orgues.
Ni per pianos.
Ni per pianistes.


Ni per forasters.


Al Pepeta's les coses es fan ben fetes (començant pel seu menú) i abans de liar-se a tiros, munten un escenari, un toro mecànic i la cervesa i la truita corren a gogo.


Al Pepeta's hi ha música, al Pepeta's hi ha can can.



Al Pepeta's hi ha molt de cowboy, això és una convenció de sheriffs, molta estrella veig jo aquí, sembla el bar del Parlament.




Al Pepeta's estem de bones fins que estem de dolentes. Aquí surt el Buffalo George i et posa a caldo en el que triga el toro mecànic a fer sortir disparat al primer valent que es faci el xulo.



I anem armats, petits i grans.


Tampoc intentis fotre ma a les ballarines, ni tampoc als ballarins, per molt paquet que marquin.



I balla una mica, per l'amor de Déu.

Una mica d'aire

Potser un dia, Greenpeace iniciarà una campanya contra els vessaments tòxics que les teles ens aboquen cada dia a casa. Igual, un altre dia, Metges sense fronteres farà campanyes de vacunació contra els efectes d'aquesta merda.

Avui buscava un vell programa de ràdio que m'encantava i m'he trobat amb la seva versió en tele, que ja no fan, però que ja podem tornar a veure des de la web de TV3.

Passeig de la fama

Qui vol tenir una estrella al Hollywood Boulevard, podent tenir un post en aquest blog?. Glamour? flaixos? champagne? aquí som més de vermut.

L'home estàtic

Un dia, la Dorothy va fugir de casa i es va trobar una bruixa morta. De fet, la culpable de que aquella bruixa fos morta era ella, la Dorothy, que l'havia atropellat amb un xalet (sona raro, però així va ser).

Però la bruixa era dolenta, i la Dorothy volia tornar a casa, llavors va aparèixer una bruixa bona i li va dir que per poder-ho fer hauria d'anar a veure a un senyor amb poders que vivia a un poble que es deia Oz, que jo suposo que deuria estar pel Pirineu, per allà Err, Ur, Llo o Rô.

Així la Dorothy, potser perque s'ho va creure, potser perque es volia allunyar de tanta xalada amb vareta màgica, va enfilar cap al camí de llambordins grocs, cap amunt, cap de Llívia (la N-152).

Pel camí, però, es va trobar un espantall que no parava quiet i que es lamentava de no tenir cervell. Sense cervell, els corbs el vacilaven i allò no era un espantall ni era res.

Van seguir junts el camí de llambordins grocs, confiats de que si el veí de Llívia podia ajudar a tornar a casa a la Dorothy, potser també podria trobar-li un cervell a ell.

Un robot rovellat estava plantat a la vora del camí. Ell tenia cervell, però no tenia cor. Sense cor, no es podia enamorar com voldria, ni el podria emocionar un gol del Messi, o sigui que es va deixar convèncer de seguida i va seguir el camí de llambordins grocs amb la Dorothy i l'espantall. Qui sap? potser el savi de Llívia també tenia un cor per ell.

Es va fer fosc i les ombres dels arbres semblaven fantasmes. Tenien por i caminaven molt juntets, i va aparèixer ell. Semblava ferotge, a més de pelut i amb urpes, però aquella fera salvatge en realitat era un lleó covard, que es va posar a plorar a la mínima i ja no va deixar de fer-ho durant tot el camí que també el portaria a Oz, on potser el senyor de Llívia tenia una mica de coratge per ell.

Van passar volant unes mones i una bruixa els hi va fer la punyeta, però el senyor de Llívia, que va resultar ser un senyor baixet i amb poca pinta d'ésser paranormal, els hi va dir que qui no té un all té una ceba i els hi va donar un diploma, i la Dorothy, va poder finalment despertar a la seva habitació gràcies a la imitació d'un guàrdia civil que va fer riure molt a la bruixa bona.



The Wizard of Oz
Victor Fleming, 1939

L'home estàtic
Pau Riba, 1970

Presentació mundial

Tremola J. K. Rowling, i tremola també tu, Harry Potter! Estas despatxat Hergé, i tu, Tintin, agafa el ponxo i desapareix! (Carmela, mossega al Milú!)
Les tres bessones? i aquestes qui són?

Dels creadors de la superguia de New York City, de la mà dels mags de l'edició casolana, us presentem (qui?) l'espatarrant primera aventura dels superherois de la dècada.

On the rocks

Potser aquesta nit, per sopar, has obert el congelador i has buscat aquella bossa amb quatre gambes que recordaves haver comprat a La Sirena. O potser has hagut d'espolsar el gel d'aquella altra bossa de pèsols, ja oberta qui sap quan. Igual, simplement, t'has trobat davant d'un tupperware amb un caldo que no només no saps el temps que porta al teu congelador, sinó que no tens remota idea de qui l'ha posat allà.

Si cap d'aquestes coses t'ha passat, estas totalment preparat per viatjar a l'Antàrtida, o si més no, per veure aquesta peli. Ja veuras com després, quan demanis un cafè amb gel, et sentiras com l'Scott o el Shackleton, i tornaras a La Sirena preguntant per les croquetes de foca (a mi m'ha passat).



Encounters at the end of the world
Werner Herzog, 2007

Zones ocultes (més o menys)

I tires dret com sortint del pàrquing, i en comptes de seguir el camí cap a la platja, agafes i tombes, i segueixes aquell sender petit que sembla que no porta enlloc, i et sents com si estessis a punt de descobrir una terra on cap humà ha posat el peu, i et sents també el turista més llest de tota la flota turistil que aquests dies passeja per Menorca, i segueixes el sender i et torces un peu passant sobre una roca, però no t'importa perque creus que això ha sigut el preu a pagar per la meravella que estas a punt de veure, i arribes, i te n'adones que ets el vintè turista més llest de tota la flota turistil que aquests dies passeja per Menorca.

Però la cala és meravellosa igual, i et quedes mirant les roques, els pins, la sorra i l'aigua, i penses que com és possible que tot plegat lligui tant com l'all i oli i la botifarra, o com el romaní i pollastre, o com el pa amb tomàquet i el pernil, o com la xocolata i la taronja, o com la sobrassada i la mel, vaja.

Fites personals

Un dedica la seva existència a estudiar estrelles que fa milions d'anys van deixar d'existir, un altre, a estudiar insectes que fa milers d'anys que van desaparèixer, algú altre, igual es dedica a fer estadístiques i a treure'n conclusions, i fins i tot potser hi ha algú que es dedica a reflexionar sobre qui som, d'on venim, i on anem.

El Casper, també.

Nou look

No ens hem eneterat i ja estem a setembre. Bufandes als aparadors, cursos d'anglès al quiosc i matrícules gratuïtes al DiR. Diuen els psicòlegs que es fan més declaracions de bones intencions al setembre que al gener, i jo m'ho crec, perque a mi també em passa.

O sigui que ara vaig pel metro buscant un nou look per encarar la vuelta al cole. No se si tallar-me els cabells o deixar-los créixer més, si pujar-me sobre uns talons o tunejar-me unes espardenyes, si canviar-me el nas o posar-me'n un altre.

NYC als teus peus

Llença la Lonely Planet!
Fes la botifarra a las Guías del País Aguilar!
Passa del Traveler!
Engega a prendre pel sac a la llibreria Altaïr!

Presentem (qui?) la definitiva guia de New York, rigorosament plantejada i elaborada durant aquest matí.

Dades comprovades a memòria!
Intineraris que no porten enlloc!
Espectaculars descampats!
Vagons de tren rovellats!
Estacions de metro a la quinta punyeta!

Vinga! baixa't la superguia de New York City, i ja que hi ets, imprimeix-te-la, plega-la i talla-la tu mateix o tu mateixa, seguint aquestes senzilles instruccions.

1. imprimeix aquest A4 per les dues cares, que quedi tal qual ho veus al pdf.
2. plega el full tres vegades segons la imatge d'aquí sota (les parts enfosquides indiquen el sentit del plec)
3. amb un cútter, talla els plecs del costat dret i superior que en resulten per tal de poder obrir les pàgines.


ets especialment maldestre? no acaba de quedar bé la cosa? parlem-ne!

Toma castanya

Ja fa dies que els carrers de Gràcia estan començant a agafar la forma de festa major.

A vegades passes per un carrer on hi ha una planta baixa amb la porta mig oberta, i veus al fons una muntanya d'ampolles de plàstic pintades, o dues iaies prenent la fresca mentre cusen flors de paper pinotxo. Espero que aquest any hagi passat la moda de reventar els carrers la primera nit. També espero que la pluja sigui clement, i que tot aquell pobre jovent de la Plaça del Sol, hagi curat els seus problemes d'incontinència.

Fa tres anys, a Formentera vaig enxampar un concert de l'Orquestra Plateria a la plaça major de Sant Francesc, i tot i que jo sóc de les que escalfa cadira i li costa arrencar-se a ballar, m'ho vaig passar bomba xerrant amb una iaia d'Es Caló que estava asseguda al meu costat, i que no li arribaven els peus a terre.

De fons, la música sonava i el Manel Joseph ballava amb desparpajo mentre deixava anar els seus "toma castanya!".

Quan van començar a sonar les primeres notes de Pedro Navaja, aquella plaça em va semblar el centre del món i aquell moment el més xulo de la història de la humanitat (per dir-ho una mica a lo bèstia), però a mitja cançó va saltar la llum, la música va parar en sec i ens vam quedar a les fosques.

L'orquestra, però, amb el savoir faire de la veterania i amb tota la tranquil·litat del món, es va apropar al públic i va tornar a començar la cançó, en unplugged i com si res no hagués passat.

La gent, llavors, es va apropar a l'escenari i va seguir ballant amb més ganes encara.

Liquidació total per jubilació

Sopa

Banyar-se a una piscina climatitzada en ple estiu és una sensació molt rara. Mai m'havia passat de tenir ganes de sortir de l'aigua per deixar de tenir calor.

Rico rico

Si algú necessita inspiració pel sopar d'avui (com jo necessito), aquí li deixo alguna idea.

Tu dius tomate, i jo dic tomàquet

Si mai t'entren ganes d'escriure un manifest, calça't uns patins i espera que se't passi.



Let's call the whole thing off
George Gershwin i Ira Gershwin, 1937

Se levanta el telón

Encara que això sembli l'escenari d'una obra de Calixto Bieito, estem parlant del terrat de casa meva en plena nit de barbacoa.

Tour de France

Sense tele i sense sofà, els estius de Tour de France no són el mateix, per això li dedico el post a un ciclista, Gino Bartali, nascut el 18 de juliol de 1914 i mort el 5 de maig del 2000, que va ser un dels grans en la història del ciclisme italià.

Guanyador de diversos Tour de France, Giros d'Itàlia i fins i tot un gran premi Reus-Barcelona el 1935, va ser un exemple d'esforç i superació, i fins i tot pioner en l'ús del canvi de marxes.

Etern rival i alhora amic de Fausto Coppi, Gino Bartali serà recordat per les seves excepcionals dots d'escalador.

Paolo, quan vulgui.



Bartali
Paolo Conte

Estampes clàssiques

Quan me'l trobo estic contenta de veure'l, parlem, fem negocis, i quan ja li he preguntat per tota la parentela i m'he posat al dia de la seva salut, m'acomiado pensant que igual ja no el veuré més. A vegades, en canvi, me'l miro i estic convençuda que ens enterrarà a tots.

Tribu urbana

Les Tresines diuen que tot allò que et proposis ho pots fer, que si ho fa aquella, tu també, que s'ha de tenir un esperit aventurer. Tot plegat, des del taller que han muntat al menjador del seu pis del carrer Verdi, a Gràcia.

Jo també vull tenir un esperit aventurer i també treballo des del menjador d'un pis de Gràcia, jo també xerro amb la bacallanera, prenc tallats al Caracas i demano «mitja lliura» de cigrons. Qualsevol dia, a més, se que baixaré a comprar el pa amb bata i moneder, i aquell dia se que no hi haurà marxa enrere.

Així doncs, tal com algú es fa Jet, Shark, Nyeta, Cumbaià, o es compra una Harley Davidson i es passeja per Barcelona amb una armilla de serrells, jo trio fer-me Tresina, per poder, finalment, calçar-me els Pikis i caminar pel barri amb la seguretat que dóna sentir-se part d'una tribu amb solera.

I amb principis, oju.

Com ha sigut?

Ni idea. Jo només se que he començat buscant fotos d'Henri Cartier Bresson, i he acabat mirant vídeos de Jacques Tati.

Je suis very mod

Què en saps tu de Vespes, eh? I de Lambrettes?

Pregunta-m'ho a mi, jo ara sóc una scooterista de primera línia, tot i arribar en tren a les scooterades, com a la d'ahir a Sant Pol de Mar (un detallet sense importància).

I què tindrà a veure que jo fins ahir no tingués ni idea que de Vespes hi han de 50, de 75, de 125 i hasta de 200? (si però, 200 què?) i què tindrà a veure que jo només tingués una remota idea del que era un mod? I que no tingués notícia de que hi podien haver skins pacífics com un hippie, amb avarques i amb noms tipo Oriol Recasens? I quina importància té que em faci mal el cul quan porto un quart d'hora fent de paquet?

Sí, vale, potser no he tingut mai cap Vespa, i potser no tinc ni carnet de conduir, però a Formentera un dia em van deixar una Vespino, que és de la mateixa marca.

Total, que el punt de trobada estava a la mateixa estació de Sant Pol, entre les vies i el mar. Allà, les Vespes i Lambrettes estaven aparcades sota el sol, i els seus amos xerraven animadament buscant l'ombra, prenent algo i esperant allò que sempre s'espera i ningú sap perque no passa, fins que passa. Marxem! cascos, motors, adelante.


No havia fet mai una cosa així, marxar en comitiva per la costa i fer una volta per sobre Sant Pol i rodalies per tornar a baixar cap al mar, cinquanta motos i tu, uns més ràpids uns més lents, gaudint del paisatge i de les bondats dels motors trucats. Però que boniques són les (o els?) scooters, que bonics els polos Fred Perry, que boniques les carreteres envoltades de pins i que bonic veure el mar des d'allà.


Una horeta de volta, alguna pausa per recuperar la circulació al cul (és el que tenen les motos històriques, que a part d'històriques, són velles), aparcar la moto i apalanque a un parc davant de la platja, on ja s'hi estava preparant un senyor dinar.


La seva paella, que estava molt bona, la seva amanida servida en palangana, regat amb la seva garrafa de vi i la seva gasosa. Tot plegat, sota l'ombra dels arbres i en una atmosfera molt tranquila i divertida (aviso que les fotos del final, enganyen).


Després de la paella, dels badalls i del cafè, la gent es va desperdigar una mica entre les dues principals activitats que fa la gent normal quan acaba de dinar i es troba entre la gespa...


i el mar.


Un cop recuperada l'activitat cerebral, va arribar el moment de les proves d'habilitat on s'hi podia apuntar qui volgués, i que no va tenir desperdici (és el que passa quan part de la prova consisteix en empassar-se un got de cervesa).


I vinga a fer finals i semi finals i requetefinals i ara no me'n recordo a qui li tocava (això ho deia el del micro), i ara perdoneu m'he equivocat i li tocava a l'altre, i vinga i el públic animant als participants, i vinga les xurris donant el senyal de sortida amb la bandera, i va arribar un moment en que jo no tenia clar si s'havien d'esquivar les ampolles o passar-hi per sobre.

Al final vam tenir l'honor de pertànyer al grup d'un finalista, el Ferran, i un semifinalista, l'Alexis, que aquí podeu veure en acció. No us perdeu com s'empassava les cerveses com si fossin xupitos, trasca-i-padentro. Admirable.



Poc després ja enfilavem cap a Barcelona. Jo en tren, gaudint de l'espectacle de la pluja sobre les platges del litoral, i el Joanca i companyia en moto, sota el diluvi, que sembla que no els hi va semblar tan bonic.

Madeleine

Si algú pensava que Bèlgica només ens havia regalat receptes de musclos, els tebeos del Tintín i les cols, s'equivoca. Jacques Brel era belga.

Així que aprofito que m'agrada molt el Jacques Brel, aquesta cançó i les magdalenes del Forn Fortino, per donar la benvinguda al Mariano, que va boig per les magdalenes i avui ha arribat a Madrid per passar el seu mes de vacances.



Madeleine, Jacques Brel
Ce soir j'attends Madeleine
J'ai apporté du lilas
J'en apporte toutes les semaines
Madeleine elle aime bien ça
Ce soir j'attends Madeleine
On prendra le tram trente-trois
Pour manger des frites chez Eugène
Madeleine elle aime tant ça
Madeleine c'est mon Noël
C'est mon Amérique à moi
Même qu'elle est trop bien pour moi
Comme dit son cousin Joël
Ce soir j'attends Madeleine
On ira au cinéma
Je lui dirai des "je t'aime"
Madeleine elle aime tant ça

Elle est tellement jolie
Elle est tellement tout ça
Elle est toute ma vie
Madeleine que j'attends là.

Ce soir j'attends Madeleine
Mais il pleut sur mes lilas
Il pleut comme toutes les semaines
Et Madeleine n'arrive pas
Ce soir j'attends Madeleine
C'est trop tard pour le tram trente-trois
Trop tard pour les frites d'Eugène
Et Madeleine n'arrive pas
Madeleine c'est mon horizon
C'est mon Amérique à moi
Même qu'elle est trop bien pour moi
Comme dit son cousin Gaston
Mais ce soir j'attends Madeleine
Il me reste le cinéma
Je lui dirai des "je t'aime"
Madeleine elle aime tant ça

Elle est tellement jolie
Elle est tellement tout ça
Elle est toute ma vie
Madeleine qui n'arrive pas

Ce soir j'attendais Madeleine
Mais j'ai jeté mes lilas
Je les ai jetés comme toutes les semaines
Madeleine ne viendra pas

Ce soir j'attendais Madeleine
C'est fichu pour le cinéma
Je reste avec mes "je t'aime"
Madeleine ne viendra pas
Madeleine c'est mon espoir
C'est mon Amérique à moi
Sûr qu'elle est trop bien pour moi
Comme dit son cousin Gaspard
Ce soir j'attendais Madeleine
Tiens le dernier tram s'en va
On doit fermer chez Eugène
Madeleine ne viendra pas

Elle est tellement jolie
Elle est tellement tout ça
Elle est toute ma vie
Madeleine qui ne viendra pas

Demain j'attendrai Madeleine
Je rapporterai du lilas
J'en rapporterai toute la semaine
Madeleine elle aimera ça
Demain j'attendrai Madeleine
On prendra le tram trente-trois
Pour manger des frites chez Eugène
Madeleine elle aimera ça
Madeleine c'est mon espoir
C'est mon Amérique à moi
Tant pis si elle est trop bien pour moi
Comme dit son cousin Gaspard
Demain j'attendrai Madeleine
On ira au cinéma
Je lui dirai des "je t'aime"
Madeleine elle aimera ça.