Pollipoesia

Un dia vaig descobrir d'on sortia la paraula spam, que resulta ser una mena d'embotit barat que es van inventar per donar de menjar a la tropa.

El mateix dia vaig descobrir que van ser els Monty Python els qui van començar a fer servir la paraula spam de la manera que la coneixem ara, tot i que aleshores ni hi havia mails, ni hi havia internet ni hi havia Viagra.



I un altre dia vaig rebre aquest mail, em va fer molta gràcia i em vaig prometre que si el tornava a rebre li faria un homenatge.

I ja posats, li faig també als Monty Python, que me'n fan bastant més, de gràcia.

***

Encargar en linea - cualidad del productor

100 % efecto.

Opinion de nuestros clientes:

Sexo es mas satisfactorio que nunca. El estres y la tension han desaparecido. Ella ya no se amarga, ya no me temo que tendre que denegar su peticion. Esto es una sensacion fisica estupenda despues de que sigue el sentimiento profundo.

Lo mejor de Vi es una confianza que puedes "volar en piloto automatico", llegar relajado y sin problemas hasta la esencia, que el miembro sigue mantenerse levantado incluso cuando se interrumpa (ninos golpean a la puerta del dormitorio, ladra el perro, se desliza su condon). Toma de Vi puede hacerse tambien un regalo grande a su pareja, en el caso de tomar Vi conscientemente. Solamente un consejo: no tiene que decir a ella que estas tomando Vi: autoapreciacion femenina es tan vulnerable como la nuestra propia.

Encargue hoy y olvide los desenganos, temor largo de la renuncia y situaciones dolorosas repetidas.

***

Eugene Smith

Cap al 1950, la revista Life va enviar al jove fotògraf Eugene Smith a Espanya. La seva feina seria retratar la vida d'un poble d'Extremadura, Deleitosa, on la pobresa i la misèria contrastava de mala manera amb la vida dels qui comprarien aquell número de la revista, als Estats Units, en plena eufòria consumista.


El guiri Smith va passar un mes a Deleitosa i va ser l'atracció durant aquell mes, i del seu viatge en va sortir un reportatge que va agradar a mitges. Als habitants i al règim de Franco no els hi va fer gaire gràcia la pinta que tenia el seu poble passat per la càmera del fotògraf.

En canvi, hi va haver algú a qui sí va agradar el reportatge, un jove californià que es va enamorar d'una noia que apareixia a la foto de la vetlla del seu avi.


La història d'amor, tot i no tenir un final feliç (o sí, segons com es miri), la podeu veure aquí sota, o des d'aquí.

Que hi ha algú?

Q3

Ara sembla que ens hem d'alegrar de que el Q3 es vingui a fabricar aquí, es veu que és un gran triomf, un gasto que compensarà fins i tot als que només vam trepitjar una autoescola el dia que buscavem un dentista i ens vam equivocar de porta.

La qüestió és que la indústria de l'automòbil és important i ens hem de posar seriosos quan parlem d'ella, tot i que, amb aquest vídeo, una es pregunta si veient els senyors amb mostatxo que saluden treient-se el barret, els ciclistes que pedalen (veig que igual de temeraris que els usuaris del Bicing) o els vianants que passegen despreocupats per un ampli Gran de Gràcia (Salmerón, al vídeo), de debò aquells qutresos ens han vingut a millorar la vida.

Macagunla...

Creacions Garcia

No se si l'actual conjuntura econòmica és un bon moment per pensar en canviar d'ofici. Potser només és una idea de bombero més, però és prou divertit fer de bombero.

Festa major del barri de Sant Antoni (Barcelona)

Té pebrots que un xurrero vengui Coca Cola light.

Dels Frankenstein de tota la vida

Cada casa és un món i cada família passa les sobretaules com li rota. Hi ha qui juga al dòmino, hi ha qui juga el bingo, hi ha qui juga al burro, hi ha qui s'ho mira mentre pela mandarines i hi ha qui es clapa al sofà davant del Saber y Ganar.

A casa, tenim per costum esquartenar-nos els uns als altres i després tornar-nos a muntar. Barrejats, que fa més gràcia.

I què? No ho feia també no se qui de Milwakee? No esquarteren estudiants a Bèlgica? (i després les enterren al jardí, amb la mandra que fa).

Hem de ser menys aquí? Ni hablar.

Taja Ibiza Locomía

Pots conèixer l'Eivissa d'ahir pujant xino xano a la ciutat emmurallada (Dalt Vila) i passejar pel Museu Puget, veure les xulíssimes fotografies de l'Eivissa d'espardenya i mar, de missa i festa major, i sense pagar ni un duro.



Després pots seguir pujant i arribar al Museu Arqueològic, on hi trobaràs l'Eivissa d'abans d'ahir amb restes fenícies o islàmiques, on tampoc hi deixaràs ni un duro si hi vas un diumenge. A més, des d'allà tindràs unes esplèndides vistes de la ciutat antiga i de la moderna, que no té res d'esplèndid (coses de les ciutats modernes).


L'Eivissa d'avui també la trobes, al voltant del Mercat Nou, per exemple, amb el seu Pizza Hut, els seus tallers mecànics, les seves cafeteries, els seus tinglados nadalencs, els seus menús del dia i la seva vida normal de gent normal en un dia normal.



Ara, que si el que et van són les emocions fortes, passeja pel preciós barri vell i observa què passa quan un barri sencer és un centre comercial per guiris que tanca a l'hivern.


Si a sobre tens un punt de massoquista, prova a fer el mateix passeig al vespre, i si encara et falta canya, surt a voltar altre cop el dia 1 de gener i compta els tius amb flauta i gos, o els guiris amb tetrabrik de vi que no han acabat de païr un àcid del 1983, o els paios roncant davant d'un cafè.

Where the Hell is Matt?

No hagués dit mai que acabaria agafant-li carinyo a la pluja de Zanzíbar, als crancs de Christmas Island, a un gos de Kwait o que em cauria bé un madrilenyo amb una samarreta vermella, o un nen zambià amb una de la Juventus, o un tiu de Londres que balla charlestón.

Qui m'havia de dir que acabaria trobant a faltar a una nena filipina i a la seva germana petita, o a un senyor de Munich amb sabates taronges, o a un barbut que passava per París, o fins i tot a un footinguero del Central Park.

Per veure-ho, aquí.

Wanted. Dead or alive.

Set de la tarda, cau el sol, i al Pepeta's no estan per orgues.
Ni per pianos.
Ni per pianistes.


Ni per forasters.


Al Pepeta's les coses es fan ben fetes (començant pel seu menú) i abans de liar-se a tiros, munten un escenari, un toro mecànic i la cervesa i la truita corren a gogo.


Al Pepeta's hi ha música, al Pepeta's hi ha can can.



Al Pepeta's hi ha molt de cowboy, això és una convenció de sheriffs, molta estrella veig jo aquí, sembla el bar del Parlament.




Al Pepeta's estem de bones fins que estem de dolentes. Aquí surt el Buffalo George i et posa a caldo en el que triga el toro mecànic a fer sortir disparat al primer valent que es faci el xulo.



I anem armats, petits i grans.


Tampoc intentis fotre ma a les ballarines, ni tampoc als ballarins, per molt paquet que marquin.



I balla una mica, per l'amor de Déu.

Una mica d'aire

Potser un dia, Greenpeace iniciarà una campanya contra els vessaments tòxics que les teles ens aboquen cada dia a casa. Igual, un altre dia, Metges sense fronteres farà campanyes de vacunació contra els efectes d'aquesta merda.

Avui buscava un vell programa de ràdio que m'encantava i m'he trobat amb la seva versió en tele, que ja no fan, però que ja podem tornar a veure des de la web de TV3.

Passeig de la fama

Qui vol tenir una estrella al Hollywood Boulevard, podent tenir un post en aquest blog?. Glamour? flaixos? champagne? aquí som més de vermut.

L'home estàtic

Un dia, la Dorothy va fugir de casa i es va trobar una bruixa morta. De fet, la culpable de que aquella bruixa fos morta era ella, la Dorothy, que l'havia atropellat amb un xalet (sona raro, però així va ser).

Però la bruixa era dolenta, i la Dorothy volia tornar a casa, llavors va aparèixer una bruixa bona i li va dir que per poder-ho fer hauria d'anar a veure a un senyor amb poders que vivia a un poble que es deia Oz, que jo suposo que deuria estar pel Pirineu, per allà Err, Ur, Llo o Rô.

Així la Dorothy, potser perque s'ho va creure, potser perque es volia allunyar de tanta xalada amb vareta màgica, va enfilar cap al camí de llambordins grocs, cap amunt, cap de Llívia (la N-152).

Pel camí, però, es va trobar un espantall que no parava quiet i que es lamentava de no tenir cervell. Sense cervell, els corbs el vacilaven i allò no era un espantall ni era res.

Van seguir junts el camí de llambordins grocs, confiats de que si el veí de Llívia podia ajudar a tornar a casa a la Dorothy, potser també podria trobar-li un cervell a ell.

Un robot rovellat estava plantat a la vora del camí. Ell tenia cervell, però no tenia cor. Sense cor, no es podia enamorar com voldria, ni el podria emocionar un gol del Messi, o sigui que es va deixar convèncer de seguida i va seguir el camí de llambordins grocs amb la Dorothy i l'espantall. Qui sap? potser el savi de Llívia també tenia un cor per ell.

Es va fer fosc i les ombres dels arbres semblaven fantasmes. Tenien por i caminaven molt juntets, i va aparèixer ell. Semblava ferotge, a més de pelut i amb urpes, però aquella fera salvatge en realitat era un lleó covard, que es va posar a plorar a la mínima i ja no va deixar de fer-ho durant tot el camí que també el portaria a Oz, on potser el senyor de Llívia tenia una mica de coratge per ell.

Van passar volant unes mones i una bruixa els hi va fer la punyeta, però el senyor de Llívia, que va resultar ser un senyor baixet i amb poca pinta d'ésser paranormal, els hi va dir que qui no té un all té una ceba i els hi va donar un diploma, i la Dorothy, va poder finalment despertar a la seva habitació gràcies a la imitació d'un guàrdia civil que va fer riure molt a la bruixa bona.



The Wizard of Oz
Victor Fleming, 1939

L'home estàtic
Pau Riba, 1970

Presentació mundial

Tremola J. K. Rowling, i tremola també tu, Harry Potter! Estas despatxat Hergé, i tu, Tintin, agafa el ponxo i desapareix! (Carmela, mossega al Milú!)
Les tres bessones? i aquestes qui són?

Dels creadors de la superguia de New York City, de la mà dels mags de l'edició casolana, us presentem (qui?) l'espatarrant primera aventura dels superherois de la dècada.

On the rocks

Potser aquesta nit, per sopar, has obert el congelador i has buscat aquella bossa amb quatre gambes que recordaves haver comprat a La Sirena. O potser has hagut d'espolsar el gel d'aquella altra bossa de pèsols, ja oberta qui sap quan. Igual, simplement, t'has trobat davant d'un tupperware amb un caldo que no només no saps el temps que porta al teu congelador, sinó que no tens remota idea de qui l'ha posat allà.

Si cap d'aquestes coses t'ha passat, estas totalment preparat per viatjar a l'Antàrtida, o si més no, per veure aquesta peli. Ja veuras com després, quan demanis un cafè amb gel, et sentiras com l'Scott o el Shackleton, i tornaras a La Sirena preguntant per les croquetes de foca (a mi m'ha passat).



Encounters at the end of the world
Werner Herzog, 2007

Zones ocultes (més o menys)

I tires dret com sortint del pàrquing, i en comptes de seguir el camí cap a la platja, agafes i tombes, i segueixes aquell sender petit que sembla que no porta enlloc, i et sents com si estessis a punt de descobrir una terra on cap humà ha posat el peu, i et sents també el turista més llest de tota la flota turistil que aquests dies passeja per Menorca, i segueixes el sender i et torces un peu passant sobre una roca, però no t'importa perque creus que això ha sigut el preu a pagar per la meravella que estas a punt de veure, i arribes, i te n'adones que ets el vintè turista més llest de tota la flota turistil que aquests dies passeja per Menorca.

Però la cala és meravellosa igual, i et quedes mirant les roques, els pins, la sorra i l'aigua, i penses que com és possible que tot plegat lligui tant com l'all i oli i la botifarra, o com el romaní i pollastre, o com el pa amb tomàquet i el pernil, o com la xocolata i la taronja, o com la sobrassada i la mel, vaja.

Fites personals

Un dedica la seva existència a estudiar estrelles que fa milions d'anys van deixar d'existir, un altre, a estudiar insectes que fa milers d'anys que van desaparèixer, algú altre, igual es dedica a fer estadístiques i a treure'n conclusions, i fins i tot potser hi ha algú que es dedica a reflexionar sobre qui som, d'on venim, i on anem.

El Casper, també.