Creacions Garcia

No se si l'actual conjuntura econòmica és un bon moment per pensar en canviar d'ofici. Potser només és una idea de bombero més, però és prou divertit fer de bombero.

Festa major del barri de Sant Antoni (Barcelona)

Té pebrots que un xurrero vengui Coca Cola light.

Dels Frankenstein de tota la vida

Cada casa és un món i cada família passa les sobretaules com li rota. Hi ha qui juga al dòmino, hi ha qui juga el bingo, hi ha qui juga al burro, hi ha qui s'ho mira mentre pela mandarines i hi ha qui es clapa al sofà davant del Saber y Ganar.

A casa, tenim per costum esquartenar-nos els uns als altres i després tornar-nos a muntar. Barrejats, que fa més gràcia.

I què? No ho feia també no se qui de Milwakee? No esquarteren estudiants a Bèlgica? (i després les enterren al jardí, amb la mandra que fa).

Hem de ser menys aquí? Ni hablar.

Taja Ibiza Locomía

Pots conèixer l'Eivissa d'ahir pujant xino xano a la ciutat emmurallada (Dalt Vila) i passejar pel Museu Puget, veure les xulíssimes fotografies de l'Eivissa d'espardenya i mar, de missa i festa major, i sense pagar ni un duro.



Després pots seguir pujant i arribar al Museu Arqueològic, on hi trobaràs l'Eivissa d'abans d'ahir amb restes fenícies o islàmiques, on tampoc hi deixaràs ni un duro si hi vas un diumenge. A més, des d'allà tindràs unes esplèndides vistes de la ciutat antiga i de la moderna, que no té res d'esplèndid (coses de les ciutats modernes).


L'Eivissa d'avui també la trobes, al voltant del Mercat Nou, per exemple, amb el seu Pizza Hut, els seus tallers mecànics, les seves cafeteries, els seus tinglados nadalencs, els seus menús del dia i la seva vida normal de gent normal en un dia normal.



Ara, que si el que et van són les emocions fortes, passeja pel preciós barri vell i observa què passa quan un barri sencer és un centre comercial per guiris que tanca a l'hivern.


Si a sobre tens un punt de massoquista, prova a fer el mateix passeig al vespre, i si encara et falta canya, surt a voltar altre cop el dia 1 de gener i compta els tius amb flauta i gos, o els guiris amb tetrabrik de vi que no han acabat de païr un àcid del 1983, o els paios roncant davant d'un cafè.

Where the Hell is Matt?

No hagués dit mai que acabaria agafant-li carinyo a la pluja de Zanzíbar, als crancs de Christmas Island, a un gos de Kwait o que em cauria bé un madrilenyo amb una samarreta vermella, o un nen zambià amb una de la Juventus, o un tiu de Londres que balla charlestón.

Qui m'havia de dir que acabaria trobant a faltar a una nena filipina i a la seva germana petita, o a un senyor de Munich amb sabates taronges, o a un barbut que passava per París, o fins i tot a un footinguero del Central Park.

Per veure-ho, aquí.

Wanted. Dead or alive.

Set de la tarda, cau el sol, i al Pepeta's no estan per orgues.
Ni per pianos.
Ni per pianistes.


Ni per forasters.


Al Pepeta's les coses es fan ben fetes (començant pel seu menú) i abans de liar-se a tiros, munten un escenari, un toro mecànic i la cervesa i la truita corren a gogo.


Al Pepeta's hi ha música, al Pepeta's hi ha can can.



Al Pepeta's hi ha molt de cowboy, això és una convenció de sheriffs, molta estrella veig jo aquí, sembla el bar del Parlament.




Al Pepeta's estem de bones fins que estem de dolentes. Aquí surt el Buffalo George i et posa a caldo en el que triga el toro mecànic a fer sortir disparat al primer valent que es faci el xulo.



I anem armats, petits i grans.


Tampoc intentis fotre ma a les ballarines, ni tampoc als ballarins, per molt paquet que marquin.



I balla una mica, per l'amor de Déu.

Una mica d'aire

Potser un dia, Greenpeace iniciarà una campanya contra els vessaments tòxics que les teles ens aboquen cada dia a casa. Igual, un altre dia, Metges sense fronteres farà campanyes de vacunació contra els efectes d'aquesta merda.

Avui buscava un vell programa de ràdio que m'encantava i m'he trobat amb la seva versió en tele, que ja no fan, però que ja podem tornar a veure des de la web de TV3.

Passeig de la fama

Qui vol tenir una estrella al Hollywood Boulevard, podent tenir un post en aquest blog?. Glamour? flaixos? champagne? aquí som més de vermut.

L'home estàtic

Un dia, la Dorothy va fugir de casa i es va trobar una bruixa morta. De fet, la culpable de que aquella bruixa fos morta era ella, la Dorothy, que l'havia atropellat amb un xalet (sona raro, però així va ser).

Però la bruixa era dolenta, i la Dorothy volia tornar a casa, llavors va aparèixer una bruixa bona i li va dir que per poder-ho fer hauria d'anar a veure a un senyor amb poders que vivia a un poble que es deia Oz, que jo suposo que deuria estar pel Pirineu, per allà Err, Ur, Llo o Rô.

Així la Dorothy, potser perque s'ho va creure, potser perque es volia allunyar de tanta xalada amb vareta màgica, va enfilar cap al camí de llambordins grocs, cap amunt, cap de Llívia (la N-152).

Pel camí, però, es va trobar un espantall que no parava quiet i que es lamentava de no tenir cervell. Sense cervell, els corbs el vacilaven i allò no era un espantall ni era res.

Van seguir junts el camí de llambordins grocs, confiats de que si el veí de Llívia podia ajudar a tornar a casa a la Dorothy, potser també podria trobar-li un cervell a ell.

Un robot rovellat estava plantat a la vora del camí. Ell tenia cervell, però no tenia cor. Sense cor, no es podia enamorar com voldria, ni el podria emocionar un gol del Messi, o sigui que es va deixar convèncer de seguida i va seguir el camí de llambordins grocs amb la Dorothy i l'espantall. Qui sap? potser el savi de Llívia també tenia un cor per ell.

Es va fer fosc i les ombres dels arbres semblaven fantasmes. Tenien por i caminaven molt juntets, i va aparèixer ell. Semblava ferotge, a més de pelut i amb urpes, però aquella fera salvatge en realitat era un lleó covard, que es va posar a plorar a la mínima i ja no va deixar de fer-ho durant tot el camí que també el portaria a Oz, on potser el senyor de Llívia tenia una mica de coratge per ell.

Van passar volant unes mones i una bruixa els hi va fer la punyeta, però el senyor de Llívia, que va resultar ser un senyor baixet i amb poca pinta d'ésser paranormal, els hi va dir que qui no té un all té una ceba i els hi va donar un diploma, i la Dorothy, va poder finalment despertar a la seva habitació gràcies a la imitació d'un guàrdia civil que va fer riure molt a la bruixa bona.



The Wizard of Oz
Victor Fleming, 1939

L'home estàtic
Pau Riba, 1970

Presentació mundial

Tremola J. K. Rowling, i tremola també tu, Harry Potter! Estas despatxat Hergé, i tu, Tintin, agafa el ponxo i desapareix! (Carmela, mossega al Milú!)
Les tres bessones? i aquestes qui són?

Dels creadors de la superguia de New York City, de la mà dels mags de l'edició casolana, us presentem (qui?) l'espatarrant primera aventura dels superherois de la dècada.

On the rocks

Potser aquesta nit, per sopar, has obert el congelador i has buscat aquella bossa amb quatre gambes que recordaves haver comprat a La Sirena. O potser has hagut d'espolsar el gel d'aquella altra bossa de pèsols, ja oberta qui sap quan. Igual, simplement, t'has trobat davant d'un tupperware amb un caldo que no només no saps el temps que porta al teu congelador, sinó que no tens remota idea de qui l'ha posat allà.

Si cap d'aquestes coses t'ha passat, estas totalment preparat per viatjar a l'Antàrtida, o si més no, per veure aquesta peli. Ja veuras com després, quan demanis un cafè amb gel, et sentiras com l'Scott o el Shackleton, i tornaras a La Sirena preguntant per les croquetes de foca (a mi m'ha passat).



Encounters at the end of the world
Werner Herzog, 2007

Zones ocultes (més o menys)

I tires dret com sortint del pàrquing, i en comptes de seguir el camí cap a la platja, agafes i tombes, i segueixes aquell sender petit que sembla que no porta enlloc, i et sents com si estessis a punt de descobrir una terra on cap humà ha posat el peu, i et sents també el turista més llest de tota la flota turistil que aquests dies passeja per Menorca, i segueixes el sender i et torces un peu passant sobre una roca, però no t'importa perque creus que això ha sigut el preu a pagar per la meravella que estas a punt de veure, i arribes, i te n'adones que ets el vintè turista més llest de tota la flota turistil que aquests dies passeja per Menorca.

Però la cala és meravellosa igual, i et quedes mirant les roques, els pins, la sorra i l'aigua, i penses que com és possible que tot plegat lligui tant com l'all i oli i la botifarra, o com el romaní i pollastre, o com el pa amb tomàquet i el pernil, o com la xocolata i la taronja, o com la sobrassada i la mel, vaja.

Fites personals

Un dedica la seva existència a estudiar estrelles que fa milions d'anys van deixar d'existir, un altre, a estudiar insectes que fa milers d'anys que van desaparèixer, algú altre, igual es dedica a fer estadístiques i a treure'n conclusions, i fins i tot potser hi ha algú que es dedica a reflexionar sobre qui som, d'on venim, i on anem.

El Casper, també.

Nou look

No ens hem eneterat i ja estem a setembre. Bufandes als aparadors, cursos d'anglès al quiosc i matrícules gratuïtes al DiR. Diuen els psicòlegs que es fan més declaracions de bones intencions al setembre que al gener, i jo m'ho crec, perque a mi també em passa.

O sigui que ara vaig pel metro buscant un nou look per encarar la vuelta al cole. No se si tallar-me els cabells o deixar-los créixer més, si pujar-me sobre uns talons o tunejar-me unes espardenyes, si canviar-me el nas o posar-me'n un altre.

NYC als teus peus

Llença la Lonely Planet!
Fes la botifarra a las Guías del País Aguilar!
Passa del Traveler!
Engega a prendre pel sac a la llibreria Altaïr!

Presentem (qui?) la definitiva guia de New York, rigorosament plantejada i elaborada durant aquest matí.

Dades comprovades a memòria!
Intineraris que no porten enlloc!
Espectaculars descampats!
Vagons de tren rovellats!
Estacions de metro a la quinta punyeta!

Vinga! baixa't la superguia de New York City, i ja que hi ets, imprimeix-te-la, plega-la i talla-la tu mateix o tu mateixa, seguint aquestes senzilles instruccions.

1. imprimeix aquest A4 per les dues cares, que quedi tal qual ho veus al pdf.
2. plega el full tres vegades segons la imatge d'aquí sota (les parts enfosquides indiquen el sentit del plec)
3. amb un cútter, talla els plecs del costat dret i superior que en resulten per tal de poder obrir les pàgines.


ets especialment maldestre? no acaba de quedar bé la cosa? parlem-ne!

Toma castanya

Ja fa dies que els carrers de Gràcia estan començant a agafar la forma de festa major.

A vegades passes per un carrer on hi ha una planta baixa amb la porta mig oberta, i veus al fons una muntanya d'ampolles de plàstic pintades, o dues iaies prenent la fresca mentre cusen flors de paper pinotxo. Espero que aquest any hagi passat la moda de reventar els carrers la primera nit. També espero que la pluja sigui clement, i que tot aquell pobre jovent de la Plaça del Sol, hagi curat els seus problemes d'incontinència.

Fa tres anys, a Formentera vaig enxampar un concert de l'Orquestra Plateria a la plaça major de Sant Francesc, i tot i que jo sóc de les que escalfa cadira i li costa arrencar-se a ballar, m'ho vaig passar bomba xerrant amb una iaia d'Es Caló que estava asseguda al meu costat, i que no li arribaven els peus a terre.

De fons, la música sonava i el Manel Joseph ballava amb desparpajo mentre deixava anar els seus "toma castanya!".

Quan van començar a sonar les primeres notes de Pedro Navaja, aquella plaça em va semblar el centre del món i aquell moment el més xulo de la història de la humanitat (per dir-ho una mica a lo bèstia), però a mitja cançó va saltar la llum, la música va parar en sec i ens vam quedar a les fosques.

L'orquestra, però, amb el savoir faire de la veterania i amb tota la tranquil·litat del món, es va apropar al públic i va tornar a començar la cançó, en unplugged i com si res no hagués passat.

La gent, llavors, es va apropar a l'escenari i va seguir ballant amb més ganes encara.

Liquidació total per jubilació