On the rocks

Potser aquesta nit, per sopar, has obert el congelador i has buscat aquella bossa amb quatre gambes que recordaves haver comprat a La Sirena. O potser has hagut d'espolsar el gel d'aquella altra bossa de pèsols, ja oberta qui sap quan. Igual, simplement, t'has trobat davant d'un tupperware amb un caldo que no només no saps el temps que porta al teu congelador, sinó que no tens remota idea de qui l'ha posat allà.

Si cap d'aquestes coses t'ha passat, estas totalment preparat per viatjar a l'Antàrtida, o si més no, per veure aquesta peli. Ja veuras com després, quan demanis un cafè amb gel, et sentiras com l'Scott o el Shackleton, i tornaras a La Sirena preguntant per les croquetes de foca (a mi m'ha passat).



Encounters at the end of the world
Werner Herzog, 2007

Zones ocultes (més o menys)

I tires dret com sortint del pàrquing, i en comptes de seguir el camí cap a la platja, agafes i tombes, i segueixes aquell sender petit que sembla que no porta enlloc, i et sents com si estessis a punt de descobrir una terra on cap humà ha posat el peu, i et sents també el turista més llest de tota la flota turistil que aquests dies passeja per Menorca, i segueixes el sender i et torces un peu passant sobre una roca, però no t'importa perque creus que això ha sigut el preu a pagar per la meravella que estas a punt de veure, i arribes, i te n'adones que ets el vintè turista més llest de tota la flota turistil que aquests dies passeja per Menorca.

Però la cala és meravellosa igual, i et quedes mirant les roques, els pins, la sorra i l'aigua, i penses que com és possible que tot plegat lligui tant com l'all i oli i la botifarra, o com el romaní i pollastre, o com el pa amb tomàquet i el pernil, o com la xocolata i la taronja, o com la sobrassada i la mel, vaja.

Fites personals

Un dedica la seva existència a estudiar estrelles que fa milions d'anys van deixar d'existir, un altre, a estudiar insectes que fa milers d'anys que van desaparèixer, algú altre, igual es dedica a fer estadístiques i a treure'n conclusions, i fins i tot potser hi ha algú que es dedica a reflexionar sobre qui som, d'on venim, i on anem.

El Casper, també.

Nou look

No ens hem eneterat i ja estem a setembre. Bufandes als aparadors, cursos d'anglès al quiosc i matrícules gratuïtes al DiR. Diuen els psicòlegs que es fan més declaracions de bones intencions al setembre que al gener, i jo m'ho crec, perque a mi també em passa.

O sigui que ara vaig pel metro buscant un nou look per encarar la vuelta al cole. No se si tallar-me els cabells o deixar-los créixer més, si pujar-me sobre uns talons o tunejar-me unes espardenyes, si canviar-me el nas o posar-me'n un altre.

NYC als teus peus

Llença la Lonely Planet!
Fes la botifarra a las Guías del País Aguilar!
Passa del Traveler!
Engega a prendre pel sac a la llibreria Altaïr!

Presentem (qui?) la definitiva guia de New York, rigorosament plantejada i elaborada durant aquest matí.

Dades comprovades a memòria!
Intineraris que no porten enlloc!
Espectaculars descampats!
Vagons de tren rovellats!
Estacions de metro a la quinta punyeta!

Vinga! baixa't la superguia de New York City, i ja que hi ets, imprimeix-te-la, plega-la i talla-la tu mateix o tu mateixa, seguint aquestes senzilles instruccions.

1. imprimeix aquest A4 per les dues cares, que quedi tal qual ho veus al pdf.
2. plega el full tres vegades segons la imatge d'aquí sota (les parts enfosquides indiquen el sentit del plec)
3. amb un cútter, talla els plecs del costat dret i superior que en resulten per tal de poder obrir les pàgines.


ets especialment maldestre? no acaba de quedar bé la cosa? parlem-ne!

Toma castanya

Ja fa dies que els carrers de Gràcia estan començant a agafar la forma de festa major.

A vegades passes per un carrer on hi ha una planta baixa amb la porta mig oberta, i veus al fons una muntanya d'ampolles de plàstic pintades, o dues iaies prenent la fresca mentre cusen flors de paper pinotxo. Espero que aquest any hagi passat la moda de reventar els carrers la primera nit. També espero que la pluja sigui clement, i que tot aquell pobre jovent de la Plaça del Sol, hagi curat els seus problemes d'incontinència.

Fa tres anys, a Formentera vaig enxampar un concert de l'Orquestra Plateria a la plaça major de Sant Francesc, i tot i que jo sóc de les que escalfa cadira i li costa arrencar-se a ballar, m'ho vaig passar bomba xerrant amb una iaia d'Es Caló que estava asseguda al meu costat, i que no li arribaven els peus a terre.

De fons, la música sonava i el Manel Joseph ballava amb desparpajo mentre deixava anar els seus "toma castanya!".

Quan van començar a sonar les primeres notes de Pedro Navaja, aquella plaça em va semblar el centre del món i aquell moment el més xulo de la història de la humanitat (per dir-ho una mica a lo bèstia), però a mitja cançó va saltar la llum, la música va parar en sec i ens vam quedar a les fosques.

L'orquestra, però, amb el savoir faire de la veterania i amb tota la tranquil·litat del món, es va apropar al públic i va tornar a començar la cançó, en unplugged i com si res no hagués passat.

La gent, llavors, es va apropar a l'escenari i va seguir ballant amb més ganes encara.

Liquidació total per jubilació

Sopa

Banyar-se a una piscina climatitzada en ple estiu és una sensació molt rara. Mai m'havia passat de tenir ganes de sortir de l'aigua per deixar de tenir calor.

Rico rico

Si algú necessita inspiració pel sopar d'avui (com jo necessito), aquí li deixo alguna idea.

Tu dius tomate, i jo dic tomàquet

Si mai t'entren ganes d'escriure un manifest, calça't uns patins i espera que se't passi.



Let's call the whole thing off
George Gershwin i Ira Gershwin, 1937

Se levanta el telón

Encara que això sembli l'escenari d'una obra de Calixto Bieito, estem parlant del terrat de casa meva en plena nit de barbacoa.

Tour de France

Sense tele i sense sofà, els estius de Tour de France no són el mateix, per això li dedico el post a un ciclista, Gino Bartali, nascut el 18 de juliol de 1914 i mort el 5 de maig del 2000, que va ser un dels grans en la història del ciclisme italià.

Guanyador de diversos Tour de France, Giros d'Itàlia i fins i tot un gran premi Reus-Barcelona el 1935, va ser un exemple d'esforç i superació, i fins i tot pioner en l'ús del canvi de marxes.

Etern rival i alhora amic de Fausto Coppi, Gino Bartali serà recordat per les seves excepcionals dots d'escalador.

Paolo, quan vulgui.



Bartali
Paolo Conte

Estampes clàssiques

Quan me'l trobo estic contenta de veure'l, parlem, fem negocis, i quan ja li he preguntat per tota la parentela i m'he posat al dia de la seva salut, m'acomiado pensant que igual ja no el veuré més. A vegades, en canvi, me'l miro i estic convençuda que ens enterrarà a tots.

Tribu urbana

Les Tresines diuen que tot allò que et proposis ho pots fer, que si ho fa aquella, tu també, que s'ha de tenir un esperit aventurer. Tot plegat, des del taller que han muntat al menjador del seu pis del carrer Verdi, a Gràcia.

Jo també vull tenir un esperit aventurer i també treballo des del menjador d'un pis de Gràcia, jo també xerro amb la bacallanera, prenc tallats al Caracas i demano «mitja lliura» de cigrons. Qualsevol dia, a més, se que baixaré a comprar el pa amb bata i moneder, i aquell dia se que no hi haurà marxa enrere.

Així doncs, tal com algú es fa Jet, Shark, Nyeta, Cumbaià, o es compra una Harley Davidson i es passeja per Barcelona amb una armilla de serrells, jo trio fer-me Tresina, per poder, finalment, calçar-me els Pikis i caminar pel barri amb la seguretat que dóna sentir-se part d'una tribu amb solera.

I amb principis, oju.

Com ha sigut?

Ni idea. Jo només se que he començat buscant fotos d'Henri Cartier Bresson, i he acabat mirant vídeos de Jacques Tati.

Je suis very mod

Què en saps tu de Vespes, eh? I de Lambrettes?

Pregunta-m'ho a mi, jo ara sóc una scooterista de primera línia, tot i arribar en tren a les scooterades, com a la d'ahir a Sant Pol de Mar (un detallet sense importància).

I què tindrà a veure que jo fins ahir no tingués ni idea que de Vespes hi han de 50, de 75, de 125 i hasta de 200? (si però, 200 què?) i què tindrà a veure que jo només tingués una remota idea del que era un mod? I que no tingués notícia de que hi podien haver skins pacífics com un hippie, amb avarques i amb noms tipo Oriol Recasens? I quina importància té que em faci mal el cul quan porto un quart d'hora fent de paquet?

Sí, vale, potser no he tingut mai cap Vespa, i potser no tinc ni carnet de conduir, però a Formentera un dia em van deixar una Vespino, que és de la mateixa marca.

Total, que el punt de trobada estava a la mateixa estació de Sant Pol, entre les vies i el mar. Allà, les Vespes i Lambrettes estaven aparcades sota el sol, i els seus amos xerraven animadament buscant l'ombra, prenent algo i esperant allò que sempre s'espera i ningú sap perque no passa, fins que passa. Marxem! cascos, motors, adelante.


No havia fet mai una cosa així, marxar en comitiva per la costa i fer una volta per sobre Sant Pol i rodalies per tornar a baixar cap al mar, cinquanta motos i tu, uns més ràpids uns més lents, gaudint del paisatge i de les bondats dels motors trucats. Però que boniques són les (o els?) scooters, que bonics els polos Fred Perry, que boniques les carreteres envoltades de pins i que bonic veure el mar des d'allà.


Una horeta de volta, alguna pausa per recuperar la circulació al cul (és el que tenen les motos històriques, que a part d'històriques, són velles), aparcar la moto i apalanque a un parc davant de la platja, on ja s'hi estava preparant un senyor dinar.


La seva paella, que estava molt bona, la seva amanida servida en palangana, regat amb la seva garrafa de vi i la seva gasosa. Tot plegat, sota l'ombra dels arbres i en una atmosfera molt tranquila i divertida (aviso que les fotos del final, enganyen).


Després de la paella, dels badalls i del cafè, la gent es va desperdigar una mica entre les dues principals activitats que fa la gent normal quan acaba de dinar i es troba entre la gespa...


i el mar.


Un cop recuperada l'activitat cerebral, va arribar el moment de les proves d'habilitat on s'hi podia apuntar qui volgués, i que no va tenir desperdici (és el que passa quan part de la prova consisteix en empassar-se un got de cervesa).


I vinga a fer finals i semi finals i requetefinals i ara no me'n recordo a qui li tocava (això ho deia el del micro), i ara perdoneu m'he equivocat i li tocava a l'altre, i vinga i el públic animant als participants, i vinga les xurris donant el senyal de sortida amb la bandera, i va arribar un moment en que jo no tenia clar si s'havien d'esquivar les ampolles o passar-hi per sobre.

Al final vam tenir l'honor de pertànyer al grup d'un finalista, el Ferran, i un semifinalista, l'Alexis, que aquí podeu veure en acció. No us perdeu com s'empassava les cerveses com si fossin xupitos, trasca-i-padentro. Admirable.



Poc després ja enfilavem cap a Barcelona. Jo en tren, gaudint de l'espectacle de la pluja sobre les platges del litoral, i el Joanca i companyia en moto, sota el diluvi, que sembla que no els hi va semblar tan bonic.

Madeleine

Si algú pensava que Bèlgica només ens havia regalat receptes de musclos, els tebeos del Tintín i les cols, s'equivoca. Jacques Brel era belga.

Així que aprofito que m'agrada molt el Jacques Brel, aquesta cançó i les magdalenes del Forn Fortino, per donar la benvinguda al Mariano, que va boig per les magdalenes i avui ha arribat a Madrid per passar el seu mes de vacances.



Madeleine, Jacques Brel
Ce soir j'attends Madeleine
J'ai apporté du lilas
J'en apporte toutes les semaines
Madeleine elle aime bien ça
Ce soir j'attends Madeleine
On prendra le tram trente-trois
Pour manger des frites chez Eugène
Madeleine elle aime tant ça
Madeleine c'est mon Noël
C'est mon Amérique à moi
Même qu'elle est trop bien pour moi
Comme dit son cousin Joël
Ce soir j'attends Madeleine
On ira au cinéma
Je lui dirai des "je t'aime"
Madeleine elle aime tant ça

Elle est tellement jolie
Elle est tellement tout ça
Elle est toute ma vie
Madeleine que j'attends là.

Ce soir j'attends Madeleine
Mais il pleut sur mes lilas
Il pleut comme toutes les semaines
Et Madeleine n'arrive pas
Ce soir j'attends Madeleine
C'est trop tard pour le tram trente-trois
Trop tard pour les frites d'Eugène
Et Madeleine n'arrive pas
Madeleine c'est mon horizon
C'est mon Amérique à moi
Même qu'elle est trop bien pour moi
Comme dit son cousin Gaston
Mais ce soir j'attends Madeleine
Il me reste le cinéma
Je lui dirai des "je t'aime"
Madeleine elle aime tant ça

Elle est tellement jolie
Elle est tellement tout ça
Elle est toute ma vie
Madeleine qui n'arrive pas

Ce soir j'attendais Madeleine
Mais j'ai jeté mes lilas
Je les ai jetés comme toutes les semaines
Madeleine ne viendra pas

Ce soir j'attendais Madeleine
C'est fichu pour le cinéma
Je reste avec mes "je t'aime"
Madeleine ne viendra pas
Madeleine c'est mon espoir
C'est mon Amérique à moi
Sûr qu'elle est trop bien pour moi
Comme dit son cousin Gaspard
Ce soir j'attendais Madeleine
Tiens le dernier tram s'en va
On doit fermer chez Eugène
Madeleine ne viendra pas

Elle est tellement jolie
Elle est tellement tout ça
Elle est toute ma vie
Madeleine qui ne viendra pas

Demain j'attendrai Madeleine
Je rapporterai du lilas
J'en rapporterai toute la semaine
Madeleine elle aimera ça
Demain j'attendrai Madeleine
On prendra le tram trente-trois
Pour manger des frites chez Eugène
Madeleine elle aimera ça
Madeleine c'est mon espoir
C'est mon Amérique à moi
Tant pis si elle est trop bien pour moi
Comme dit son cousin Gaspard
Demain j'attendrai Madeleine
On ira au cinéma
Je lui dirai des "je t'aime"
Madeleine elle aimera ça.

Playas de insomnio

I si ara resulta que no deixo d'escriure?
I si ara resulta que tinc ganes de seguir?
I si ara resulta que em miro Barcelona d'una altra manera?

Resulti el que resulti, les platges del voltant de Barcelona tenen alguna cosa que m'agrada, tot i no ser maques, ni estar envoltades de natura, ni ser tranquiles ni salvatges. Per no ser, ni tan sols la sorra és sorra de veritat, o, si més no, aquella sorra no ha estat sempre allà.

Tot el contrari, algunes d'aquestes platges estan envoltades de fàbriques, de naus industrials, de polígons, de descampats plens de merda o de barraques, en canvi, són platges on la gent hi va, anxovada en un tren amb un parasol sota un braç i una esterilla a l'altre, i hi passa el dia.


Algú es banya, algú hi pesca, hi ha qui fins i tot hi fa barbacoes... i després enrotlla l'esterilla, plega el parasol, creua les vies per alguna tanca que algú ha trencat, i espera a l'estació a que el tren el torni a Barcelona.

A mi també m'agrada anar-hi, i crec que dedicaré l'estiu a fer fotos per allà, si no em fa vergonya i ningú em trenca la cara.

Landed

When Toni suggested that I should start a blog to talk about this journey, I thought that wasn't the kind of things I do, that I would be unable to keep writing, that I wouldn't know what to talk about, that I would feel embarrased; a week after the first post I would forget about it.

When I see the pictures that I've been posting and the things that I've been talking about, and I feel myself unable to think about my stay at New York without following the path traced at my diary, it is the best souvenir, and I would even say that Mr. Blogspot made me remember the way I like to write and the way I like to take pictures. Now, what I don't remember is why long time ago I gave up doing both things.

The other souvenir that I take with myself comes from the people that I've known, the people that I already knew and I've recovered, and the people whose existence I knew, though I still didn't knew them personally.

Therefore, I would like to thank Jennie and Paco for treating me like their niece from the very first moment; Patrick, Kristina and Fenton for greeting me like a friend, nevertheless it's been years since we met; Tom because the joked in public of my English, because the invited me to a barbecue —I joked too about that barbecue, but in private–, and for taking me to Pete's Candy Store; Geoff for holding the umbrella and for being thoughtful enough to keep talking to me; Sara for her friendliness and for being like a linguistic oasis for some hours; Harvir for the contagious laughter and the evenings spent watching the hockey at the TV; Albert for coming along when my last walk through Brooklyn, and making me discover his neighbourhood and Sunny's; and, finally, Mariano: He treated me like a sister, he made me discover things that I wouldn't have found by myself, and he's been instrumental for this journey to be a thrilling and enjoyable experience.

(gràcies Miquel)

***
Landed
Quan el Toni em va donar la idea d'obrir un blog per parlar d'aquest viatge, em va semblar que allò no anava amb mi, que seria incapaç de seguir-lo, que no sabria mai què dir, que em faria vergonya i que una setmana després ja m'hauria oblidat d'ell.

Ara, em miro les fotos que hi he anat posant i les coses que he anat explicant i no puc pensar en la meva estada a Nova York sense seguir el fil des del meu diari, és el meu millor souvenir i podria dir que el senyor Blogspot m'ha fet recordar com m'agrada escriure i com m'agrada fer fotos. Ara, el que no recordo és per quin motiu ho vaig deixar de fer fa temps, tant una cosa com l'altra.

L'altre souvenir que m'enduc passa per les persones que he conegut, les que coneixia i he recuperat i les que sabia que existien però que no havia conegut encara.

Així doncs, vull agraïr a la Jennie i al Paco que m'hagin tractat com una neboda des del primer moment, al Patrick, Kristina i Fenton que m'hagin rebut com una amiga tot i els anys que han passat desde que ens vam conèixer, al Tom per burlar-se en públic del meu anglès, convidar-me a una barbacoa (de la que també m'he burlat jo però sempre en privat), i haver-me fet conèixer el Pete's Candy Store, al Geoff per aguantar el paraigües i per preocupar-se de donar-me conversa, a la Sara per la seva simpatia i funció d'oasi lingüístic per unes hores, al Harvir per la seva rialla contagiosa i les tardes de hockey davant la tele, a l'Albert per acompanyar-me en el meu últim passeig per Brooklyn, fer-me descobrir el seu barri i el Sunny's, i finalment al Mariano, que m'ha tractat com una germana, m'ha ensenyat coses que jo mai no hauria trobat per mi mateixa i ha sigut fonamental per fer d'aquest viatge una experiència divertida i emocionant.

Per on anava?

Avui no us parlaré del que vaig fer ahir, ni abans d'ahir, ni avui.

No us explicaré que vam fer un sopar de comiat a casa, i que vaig fer una paella que em va quedar força resultona, i que vaig haver d'anar fins a Chinatown a la recerca de la sípia perduda.

Tampoc us explicaré que avui he agafat la línia J, elevada, i que he baixat i m'he passejat per un barri llatinoamericà tirant bastant a pobre i deixat de la ma de Déu, o quasi, ja que està ple de locals que veus des del carrer on, a dins, els predicadors prediquen, micròfon en mà, davant de cinc ventiladors i deu feligresos entregats.

No us explicaré, doncs, que m'han convidat a entrar a un quan m'han vist mirar des de fora, i tampoc us explicaré com, mentre jo estava integradeta al culto –aleluia– seient i aixecant-me per no fer el notes, el predicador m'ha assenyalat amb un dit –aleluia– i m'ha dedicat un speech de cinc minuts on m'ha convidat a abrazar a Dios, ha blessado la meva casa, família i finanzas, i m'ha preguntat, davant de la clientela, si quería dar un paso adelante y abrazar a Dios –aleluia– o no. I, és clar, tampoc us explicaré el que he dit jo.

Tampoc us parlaré de la nova visita al Met, aquesta vegada amb el Mariano i per la zona d'art egipci, espectacular i xulo com espectacular i xulo és la terrassa descoberta del museu des d'on tens Central Park als teus peus.

I no, és clar que tampoc us ensenyaré les fotos i els vídeos del passeig d'ahir pel parc, on vam estar mirant a una gent que es troba cada cap de setmana per ballar, alguns amb els peus, i alguns amb els peus enfundats en patins de rodes. Un vídeo? vinga.



La cosa que sí us explicaré, però, és que finalment vaig anar a Roosevelt Island, la famosa illa llarga i estreta que està entre Queens i Manhattan i que no té cap interès. O sí?


D'entrada, per arribar allà tens dues opcions. O en metro, o en telefèric, que és el que vaig agafar jo, mig avorrida mig gris com estava jo aquell dia.



Però no em va durar gaire la grisor, i es que jo no se si es que vaig abrazar a Dios sense saber-ho, però el chute de passejar-se suspesa en l'aire en una cabina on hi caben 125 persones durant tres minuts per sobre de Manhattan i del riu, té la seva gràcia.


Primer, pare esto macagunlaostia, però la cosa em va fer gràcia i vaig tornar-lo a agafar per tornar a Manhattan, i altre cop per la nit, amb el Mariano.


L'illa en qüestió és, històricament, seu d'hospitals de tota mena, d'edificis de vivendes gegants i horrorosos, de descampats desconcertants i fins i tot d'un jardí-hort gestionat per veïns, que enmarquen Manhattan d'una manera increïble (ehem).


Me la vaig recórrer sencera, i no vaig agafar cap dels autobusos vermells que, per 25 cèntims, et passegen de punta a punta, i la veritat és que fa una sensació extranya creuar-te contínuament amb pacients que fan el seu passeig diari, lent i en pijama, davant l'atenta mirada d'una infermera negra, o trobar-te gent pescant o recolzada badant davant del perfil d'edificis gegants de Manhattan. Total, que és una excursió inquietant i xula alhora, que et regala unes vistes espectaculars. Si es que jo ja ho dic, Manhattan des de fora...


Ah! i el trajecte amb el telefèric del dimoni entra amb la targeta de metro normal.

No m'acostumaré mai

Els dies m'atropellen, se'm tiren a sobre, em demanen pas i m'aparten. Aquí no hi ha temps per perdre, si no ho fas tu ho farà algú altre, això és New York, reina. Maricón el último.

El compte enrrere és ja com una pedra que es despren d'un precipici, no hi ha déu que ho pari, ja estic més allà que aquí. He de fer lloc a la maleta, aviam com enrrotllo això, a allò li puc treure la caixa i ocuparà menys. Això es queda aquí, això ho llenço, encara em queda allò, no se com ho faré.


No m'acostumaré mai a que Manhattan em pegui sustos. No em deixaria mai de sorprendre aixecar el cap, mentre passejo per Red Hook, i trobar-me amb aquesta insolència que em posa les coses al seu lloc. Estas a New York, que no se t'oblidi, i ara, segueix caminant si vols.

T'ho miris des d'on t'ho miris, i sobretot des de fora.

No m'acostumaré mai als petits locals de música en directe, com el d'ahir o el d'avui (gracias Albert!) a la grata sorpresa que m'enduc sempre, quan arribo amb el mapa i cinc minuts després estic ja somrient amb una copa de vi a la ma, esperant que arribi el saxofonista mentre algú m'explica la seva vida.

I no m'acostumaré a que sempre em soni a música celestial, a sortir del local amb un somriure als llavis i les mans a la butxaca, a que el trajecte en metro cap a casa em sembli un poema i els vint dòlars d'entrada una misèria.


No m'acostumaré als vuit milions de persones, a desenes de línies de metro, al local i a l'express, a les propines i als esquirols que hi ha per tot arreu.

No m'acostumaré als bitllets de dòlar, ni als jueus, ni als negres, ni als paquistanesos ni als salvadorenys, tampoc als coreans o als xinesos, als flea market o a les pizzes amb pollastre, ni a la fumera dels carrets de hot dog, ni a la música de les furgonetes de gelats.

No em deixarà mai de sorprendre trobar una botiga d'estampats japonesos, o d'essències índies, o de sabates amb talons impossibles, o de cuines veganes o peruanes. No m'acostumaré mai als parcs deserts o plens de nens jugant a bèisbol.


No em deixaré de mirar les banderetes americanes i els cartells que la gent penja a les finestres de les cases, amb la cara del Barak Obama i vote with hope, ni als anuncis de Viagra de la tele, ni a les samarretes de I LOVE NY, ni als cartells retolats a ma de Coney Island, ni al pa jueu per esmorzar o les sípies xineses per dinar.

Patriotes

No es que no faci coses, no es que no tingui res a explicar... és que estic mandrosa.

Al post anterior explico com vaig anar a veure al Patrick, i com havia quedat amb ell per sopar a casa seva i conèixer a la família, i així va ser. Al dia següent, doncs, em plantava jo al Soho a les set i pico, després d'haver-me passejat durant el matí pel Jardí Botànic del Bronx.

Les parelles que acaben de tenir un fill trobo que sempre tenen un posat diferent. És com si de cop tot hagués finalment pres sentit per ells, d'un dia per l'altre i gràcies a aquella cosa tan mona i tan petita. Ara ja me'ls miro des de l'altra banda. Ja estan a l'altra banda.

La casa, xula i acollidora, la Kristina encantadora i feliç, el Patrick, feliç com mai i tranquil com sempre, i el petit Fenton, una monada que, mal m'està el dir-ho, es trobava la mar de bé als meus braços (ei, que no ho deia jo, que ho deia sa mare...).

I ahir, doncs vaig passar el matí passejant per una zona que tinc al costat de casa i que es diu Red Hook, una zona industrial de port que em va agradar moltíssim de la que us en parlaré demà, amb les fotos que ara no poso perque no tinc ganes de retocar.

I a les cinc, barbacoa a casa el Tom, un dels amics del Joanca que treballa a l'estudi de Base d'aquí, i que viu a cinc minuts de casa meva. Té una terrassa estupenda i aquell esperit lluitador que només un estatunidenc pot tenir, aquell que els empeny a vèncer l'adversitat i liar-se a fer una barbacoa sota la pluja.

I es que aquí no ens agraden ni els perdedors ni els plans B (va ser la primera cosa que vaig preguntar jo).

No m'extranya que siguin el país que són, i nosaltres siguem el país que som.

Em surt yes quan vull dir sí

Mira que donava per poc el meu anglès, i ara resulta que parlo spanglish i jo sense saber-ho.

Avui visita a l'estudi del Patrick a Brooklyn (i mireu quines coses més xules fan amb maquinotes velles) i demà visita a la casa seva, al Soho, per conèixer a la seva dona i fill.

Al Patrick el vaig conèixer a Torino, fa set anys. Ell venia molt per allà perque hi tenia (i hi té) molt bons amics, i durant l'any que vaig estar jo vam coincidir unes quantes vegades. Fins i tot vaig anar a la seva boda, i es que tant li agrada estar entre italians que va casar-se allà amb la seva actual ex-dona.

Amb els anys ens hem escrit tres o quatre vegades, i ahir vam quedar i el vaig anar a veure al seu estudi, que està a un quart d'hora a peu de casa.

A vista d'ocell

Avui tenia dos plans i no he fet ni un ni l'altre. L'un, era agafar una mena de telefèric i anar a Roosvelt Island, una illa rara i llargota que està entre Manhattan i Queens.

Però he arribat a la segona avinguda amb no se què, on s'agafa el bus volante en qüestió, i resulta que l'estan reparant i fins el 19 de juny res de res. Sí, ja se que puc agafar la F (que oju, si és divendres serà express per la via local, eh!) i baixar al bell mig de la illeta, però crec que la vista des d'allà dalt ha de ser espectacular. I es que Manhattan, com és de debò maca, és des de fora de Manhattan.

Total, que no hi ha hagut ni això ni visita al Met, i al final he anat al zoo del Central Park i a fer la visita tardo-nocturna a l'Empire State, que em feia una mica de mandra per allò de l'embotellamenta de personal que hi ha per allà.


El zoo està a la banda est del Central Park, bastant avall, i just des de la piscina del centre et trobes amb els edificis que coronen la cinquena i la sisena avinguda. Una barreja extranya, però xula. A més, és petit, val només 8 dòlars i és xulo de passejar-hi. De fet, sembla més un jardí amb bestioles que un zoo.


Molt d'ocell, alguna foca, algun lleó marí, una tropa de pingüins, i dos pollastrots de Blanes amb qui he estat xerrant davant una gàbia de micos, que m'han explicat el seu viatge entre Canadà i New York i m'han xivat que hi ha una mena d'outlet d'Armani que no em puc perdre de cap manera (o sí).

Per cert, i parlant de pollastrots, qui d'aquí sabia que dos pingüins mascles d'aquest zoo van adoptar espontàniament una cria, i que el seu cuidador va agafar aquesta història i en va fer un conte? eh? qui? eh? no oigo nadaaaa!


I a la tarda, doncs m'he armat de paciència, he agafat la càmera i he anat fins a Manhattan altre cop, a intentar de pujar a l'Empire State sense fer cua, cosa que ja sabia d'entrada que seria impossible.

Però no! cua, el que es diu cua no n'he fet gens ni mica, només que per arribar al mirador de la planta 86 has d'agafar dos ascensors, passar per dues botigues de souvenirs, parar-te davant un croma i que et facin una foto que et donaran (previo pago de 15 dòlars) a la sortida, i això ho has de fer tu i quaranta persones més. Total, que al final per una cosa o per l'altra acabes avorrit d'esperar davant d'un assortit de clauers I LOVE NY i esperar davant d'un ascensorista igual que el Cantinflas.


Però arribar, arribes.
I mires avall, i primer t'agafa algo.


I després dones voltes, i esquives colzes, i abaixes el cap per no aixafar la foto a ningú, i et despentines amb el vent, i intentes trobar casa teva, i esperes que es comenci a fer de nit i veus com cau el sol, i comencen a encendre's els llums dels edificis, i et tornes a sentir una formiga, tot i tenir una ciutat bestial i exagerada als peus.