Tu ets més de Jets o de Sharks?

D'entrada, a un li cauen més simpàtics els Sharks, però oju, no ens enganyem, nosaltres som per força més Jets!



En fi... que el plan d'avui era tirar avall amb la línia F i passar una estona al cementiri de Green-Wood i així ha sigut, sota un sol que castigava una mica, però també amb un airet fresc que donava alguna treva.

Un cementiri que ocupa una gran extensió, al mapa sembla igual que Prospect Park, enmig d'una zona que recorda a alguna perifèria d'alguna ciutat, amb grans avingudes, magatzems de pneumàtics, un Dunkin Donuts drive in, supermercats i cases baixes amb la seva bandereta. Poc bar, poca botiga, algun deli (colmado).


A dins del cementiri, poca gent (segons com es miri, al fulletó diu que erem uns 560.000). I a caminar.

Fundat el 1833, s'escampa per unes esplanades i turonets de gespa, amb molt d'espai, molts arbres i poc mausuleu estrafolari.


Potser és que el de Montjuïc ens té molt ben acostumats, però hi ha poca activitat artística i poca ànsia de notorietat, i es que res com els mausuleus gitanos amb escultures de marbre a tamany natural que es poden trobar a Montjuïc. Deu ser que això va a modes, i es veu que fa cent anys, aquí, es portava la cosa sòbria, encara que també pot ser que m'hagi saltat jo algunes zones concretes, i es que tampoc ho he vist tot, és clar.

En general doncs, ha sigut una passejada plàcida i poc més, on m'he pogut encantar llegint els cognoms, els anys, alguna foto i algunes zones curioses com les dedicades als caiguts en guerra de batalles diverses.

Però, ai carai, avui m'havia posat jo les bambes vermelles, i es que avui m'he vestit de Jet o de Shark i jo sense saber-ho.


I així hem tancat la visita, les meves bambes i jo. I ja tornem a estar al metro F, que m'ha donat la gran alegria de fer el trajecte sencer per l'exterior. M'encanten aquestes línies de metro que de tant en tant surten a fora, com la vermella de Barcelona.


Aquest, el trajecte el fa també elevat uns vint metres, per sobre una estructura de ferro des d'on no pots fer altra cosa que mirar i xafardejar pels terrats tota l'estona, per una zona de magatzems i cases amuntegades, amb una pinta destartalada, decadent.

I per fi, arribo.


La sorpresa amb Coney Island ha sigut doble. Per una banda, el parc està situat també en una zona destartalada, com si enmig de la zona més trista de Bellvitge hi plantessis un parc d'atraccions rovellat i que grinyola per tot arreu, i dins el parc, a sobre, hi plantessis un pàrquing d'autobusos escolars i un cotxe incendiat. Ale, passa algo?


I, és clar, això comporta una altra sorpresa, i es aquesta destartalamenta general que li dóna una solera tremenda.

Trobes xiringos rovellats i ronyosos on serveixen hot dogs i pollastre fregit igualment rovellat i ronyós, i també aquella fauna que hi passa l'estiu i l'hivern allà, cervesa en ma, morenos de fotre res en tot el dia, que igual li arreglen la cadena a un ciclista com li canvien el barril de cervesa a un bar.

O sigui que amb allò de «donde fueres...» m'he trincat un plat de pollastre i patates fregides i m'he assegut a una taula, a observar al personal i a fer alguna foto.


I després, a passejar-me per la platja del davant, i per la passarel·la de fusta on hi pesquen, sobretot, latinos i xinesos.


Total, que tot i que moltes atraccions estaven tancades i només estaven obertes les de menjar, l'espai promet moltíssim i em moro de ganes de que per fi comenci la calor i poder tornar-hi de nit, i de dia una altra vegada, i viure el parc com es mereix: pujant al tren de la bruixa, que de dia se li veien tots els pedaços i rematxos varis, pujar al ciclone (això ja ho veurem), jugar al «Shoot the Freak» (on has de disparar a un paio disfressat que s'amaga i es riu de tu) i menjar cotó de sucre i hot dogs fins que m'exploti el fetge.

The dog is black and white

Sembla que porto un parell de dies poc fotona. I poc escriptona. Un altre cop l'ordre còsmic? O es que m'estic avorrint i estic començant a caure a la rutina?

Faré un homenatge a la meva iaia Olímpia i us respondré:
I una guinya per tu!

El que passa és que faig una altra mena de coses...

Dies enrrere vaig veure que a la biblioteca d'aquí fan sessions gratis de conversa en anglès, amb voluntaris i sense necessitat d'inscripció ni de res.

Com sempre, i com em dicten les potser massa estrictes normes del pudor que controlen la meva existència, vaig pensar que seria divertit participar, al mateix temps que pensava que ni borratxa aniria jo a una cosa així.

Per sort, aquestes estrictes normes venen en pack 2x1, que a la pràctica vol dir "no hi participo, però vull veure com altres ho fan", una mica a la voyeur, vaja.

O sigui que a les 4 m'asseia jo a una taula, com si res, treia el meu llibre del senyor Beck que m'està fent la vida impossible i començava a fer veure que llegia amb un ull, mentre amb l'altre controlava els moviments de la biblioteca en hora punta, que vol dir crits de nens, mòbils d'adolescents i berenars de nens i adolescents que omplen de molles totes les taules.

I així, amb les propietats camaleòniques que m'aporta també les estrictes normes, etc (3x1!) vaig veure com es formava un grup de dos i una voluntària que es saludaven i començaven a parlar del que havien fet durant el dia. Vista l'heterogènia del grup (un noi jove, una asiàtica gran, i una senyora que semblava la Hillary, molt de moda últimament) no em van quedar dubtes: allò era el grup de conversa.

M'ho vaig pensar durant cinc minuts, vaig decidir que sí i que no mil vegades durant aquells cinc minuts i quan ja tenia decidit que me'n anava a casa, ja estava plantada davant d'ells amb el meu anglès d'espia rus dient: hola, puc unir-me al grup?

I tant!

Així doncs, orgullosa de mi mateixa per haver sigut capaç, per una vegada, de vèncer la vergonya que m'impedeix sovint de fer algo que em ve de gust fer, em van presentar als meus companys de conversa. Un, el Luis, un colombià d'uns trenta anys que no té ni papa d'anglès tot i portar quatre mesos aquí, i l'altra, de nom impronunciable, una coreana d'uns seixanta que parla millor i que no perd ocasió d'explicar passatges de la seva vida, i quan parlo de passatges, parlo de factures de la llum, d'encontronazos amb funcionaris de correus i de veïns que fan soroll a les nits. I així vam passar dues hores, i la setmana que ve hi torno. Ole.

Avui ha fet sol, i sembla que demà en farà més, i demà serà un dia xulo i ple de fotos, i es que el plan és anar a veure el cementiri de Green Wood, no gaire lluny d'aquí, i després a Coney Island, a veure el parc d'atraccions i a tirar-me a la platja, on faré un picnic amb coberts de plàstic i Tupperware.

I a propòsit de coberts. Cap amunt o cap avall? A casa no ens posem d'acord.

On the town, 1949

Dedicat al senyor Scrooge.

This is New York

És un consol veure que aquí també passa. Que vas a veure una mena d'exposició que té bona pinta, que tens previst t'ocupi el matí sencer, i que va i al final, en vint minuts te l'has patejat sencera.

Però semblava xula, o igual és que jo he tingut mal ull i estava cantat que no valdria un pito. La qüestió és que Brooklyn Designs semblava que havia de ser una mostra de productes de disseny industrial parits a Brooklyn i exposats en espais de la vella zona portuària.

En la meva modesta opinió, ha sigut un trunyo avorrit en un marco incomparable.

Però no hay mal que por bien no venga, i m'he passejat per la zona. Velles fàbriques reutilitzades, perque sembla que aquí tiren més per reutilitzar les zones industrials i no tant per enderrocar, i on he trobat una llibreria molt xula on m'he comprat el hitazo de l'any, i que al pagar-lo amb targeta, m'ha revelat uns orígens familiars que jo no coneixia.


O sigui que tampoc em queixo del dia d'avui, del passeig que m'he fet des de casa, passant pel barri Brooklyn Heighs, a l'hora en que les terrasses estaven plenes de pijots esmorzant ous remenats i sandvitxos, per passar després pel tram final del passeig Brooklyn Heighs Promenade, que et regala aquest panorama.


I després, una altra estoneta tirada al parc que hi ha ben bé entre els dos ponts, l'Empire Fulton Ferry State Park, on m'he quedat una bona estona llegint el llibre que m'acabava de comprar.


Però m'he cansat aviat del vent i he enfilat cap a casa a peu, i he decidit, mentre em quedava mirant com era l'hora del passeig del gos per aquestes contrades...




...que aquesta nit sortiré a sopar alguna cosa tailandesa, i qui diu tailandesa diu xinesa, i qui diu xinesa diu japonesa, i qui diu japonesa diu del Priorat, perque resulta que el Priorat té un lloc destacat a l'aparador d'una botiga del carrer Smith, una de vins que opta per exposar, com a gran cosa, pedres de l'orígen dels vins que ven.

I jo, aquesta de Campo de Borja me l'imagino més incrustada al cap d'una cabra, oi?

Fotos a l'aire

Avui he sortit de casa aviat, amb ganes de passejar-me una vegada més pels mercats de trastos, i potser conèixer algun de nou.

El que esperava que fos espectacular ha resultat ser poca cosa, el Hell's Kitchen Flea Market, de la nosequina entre la novena i desena avinguda. És possible que fos per l'hora, potser dos quarts d'onze no és el seu millor moment, no ho se, però el que estava a tope mitja hora després era el Garage, el mateix que vaig anar a veure l'altre dia.

M'hi he passejat i m'he parat, com sempre, a les parades de fotos antigues. Hi ha una que té una muntanya de fotos d'accidents de cotxe, de sembla del voltant dels anys cinquanta. Quines coses de vendre, oi? i quines coses de comprar.

Després he seguit caminant sense rumb i sense obrir la guia, i això vol dir que no se molt bé per on he passat.


Mirant ara el mapa, em sembla que he baixat per Chelsea i fins a Battery Park, o sigui, per dir-ho d'una manera clara: per la zona Llobregat/mar, fins arribar al parc d'on surten els ferries que porten al personal cap a l'estàtua de la Llibertat, que es veu maca maca des d'on estava jo (haureu d'ampliar la imatge, és el pitorret de l'esquerra).


He baixat una bona estona, doncs, passant a vegades trams davant del riu Hudson, on la gent fa footing i porta el gos/fill a passejar al mateix temps, i es que sí, les dones fan footing empenyent el carret del nen, i visca l'alliberament de la dona.

Baixant baixant he passat per barris també vius i també plens de botigues i casetes baixes, amb un toc més industrial, de port, algunes zones...


amb un toc més de barri gay altres, fins que m'he saltat algun tram amb un parell de parades de bus i he començat a veure edificis alts, cosa que vol dir que estava entrant a la zona financera, a la zona dels edificis gegants, i a la zona del World Trade Center.

I me l'he trobat de cara, al girar una cantonada quan estava completament perduda, i com sempre passa amb aquestes coses, ni és com t'ho imagines ni et fa la impressió que t'esperes, i tampoc t'esperes de trobar el que et trobes.

D'entrada, turistes. I fa una mica de verguenza ajena veure'n fent fotos com a bojos davant dels vigilants, o dels obrers que hi ha, de gent que viu aquí, i vinga a fer fotos i ara poso el nen davant, i ara posa't tu i et faig la foto jo, i ara em poso jo i em fas la foto tu...

Però et poses a pensar i dius: a què coi estan fent fotos? doncs estan fent fotos al buit, al cel, als núvols. Fan fotos a unes torres que no hi són. I són els altres edificis del voltant els que defineixen aquell buit, i és llavors quan t'impressiona imaginar l'espai que han deixat lliure, sobretot cap amunt.

Ja a casa, estava jo al llit escrivint aquest post i he sentit les primeres notes de la música d'Indiana Jones, i he sortit en estampida de l'habitació, derrapant a una corva (és l'efecte parquet-mitjons), i amb el Harvir ens hem posat còmodes al sofà a veure la primera, la de l'arca, vaja :)

I es que el 22 estrenen l'última, i ja se a quin cine aniré a veure-la. Al del meu barri, on sinó?

Plou

Avui no ha sigut un dia gaire intens. Potser és una mena d'equilibri còsmic per compensar el dia d'ahir, que em va divertir molt.

A més, plou, i veig que plou també a Barcelona, i m'imagino el senyor del vaixell que se suposa que ens ha de portar aigua dient algo tipo: bueno, que? tiro o no, que no tengo todo el día.

Total, que plou, i jo m'he despertat amb una son tremenda, i així he passat tot el dia de pluja, arrossegant el cos primer per la biblioteca d'aquí, i després entre casa i un passeig sota la pluja que he fet cap a les set, amb un paraigües que ningú sap de qui és i això vol dir que forma part de les antigualles que s'acumulen en aquesta casa, de qui sap quin llogater que qui sap quan va estar vivint aquí, qui sap durant quant de temps.

Poca cosa a explicar, doncs, tret de que avui el Harvir, l'altre noi que viu aquí i que quasi no veig perque no coincidim gaire amb els horaris, m'ha dit amablement si volia tastar una beguda que havia preparat amb una ampolla de Cavernet Savignon francès.

Ah pos si! –li he dit jo– i va i em treu una gerra de la nevera i em serveix un got del que em sembla sangria, i que, efectivament, ho resulta ser.

Que un metge de medicina interna, canadencopaquistanès, prepari una sangria amb vi francès i li serveixi un got a una catalana i a un madrilenyo sense saber què està fent, té gràcia. Que resulti la sangria més bona que he tastat mai, també.

A Brooklyn tenim manies

Ahir pintava que avui estaria núvol i així ha sigut. I ahir pintava que no tindria ganes d'anar massa lluny i així ha sigut també. Sembla que aquí, els homes/dones del temps tenen molta vista amb les previsions. I jo també.

Ahir fullejava la guia i em va venir de gust passejar-me pels barris de Brooklyn, i començar pel que tinc més a la vora: Park Slope.

La idea, com sempre i per començar, era anar-hi a peu, arribar fins a Prospect Park i allà entrar al jardí botànic o al zoo, i acabar per passar una estona a la Brooklyn Public Library, que està a una de les cantonades.

Però per sort el Mariano em va aconsellar agafar algun bus encara que fos per estalviar-me unes illes de cases, i menys mal que li vaig fer cas, i es que hauria de començar a entendre que això no és Barcelona, i que si el meu carrer és un normalet i petit i resulta que té més de mil números, és que alguna cosa de diferent té de Barcelona, no?

Així que davant de casa mateix he agafat el B71, que passa puntual com un rellotge segons l'horari de la parada, i he baixat un quart d'hora més tard després d'haver atravessat una zona industrial maca de veure (des de l'autobús, és clar), on es barregen edificis de pisos barats amb solars i algun desguaç de cotxes. Deu minuts després, a la cinquena avinguda (de Park Slope, s'entén) he decidit baixar a aquesta parada i començar el passeig fent una foto.


Ja a Park Slope, doncs, el panorama canvia moltíssim. És un altre barri com el meu, de carrers amb arbres i ple de botigues petites, amb una vida molt alegre i el carrer ple de mares amb nens, iaios que arreglen el món asseguts en cadires de càmping i voluntaris de Greenpeace que demanen firmes per salvar balenes.

En una d'aquestes botigues xules, una botiga tronada de trastos vells, he trobat una vella maleta plena de fotos a mig dòlar cada una, i allà he fet la meva única compra del dia.


I he seguit caminant, que només portava una hora fora de casa i encara em quedaven forces (no sabia què m'esperava), i passejant entre colmados i xiringos d'slices de pizza he arribat a Prospect Park, que inocentment creia que seria una mena de parc menor per portar a passejar el gos i fer una mica de footing.

En canvi, una altra castanya visual al canto, i a través d'un túnel amb bancs de fusta a dins, he entrat a questa mena de pulmó verd, humit, silenciós i magnífic.


Passejar per Prospect Park és una cosa bàrbara. Hi han uns espais enormes d'arbres, de gespa, de bosc, de troncs, de tot. Pots seguir cinc o sis camins marcats segons el que tinguis ganes de veure o de fer: carrils bici, senders amagats, pasarel·les de fusta que farien les delícies d'un boletaire, i fins i tot pots pescar en un llac gegant, ple d'oques grans com aligàtors. També pots decidir de creuar-te amb mares que passegen el fill, nannies negres que passegen els fills dels blancs, o decidir no voler veure a ningú.


Només us dic que en els primers cinc minuts ja m'havia creuat amb cinc esquirols que es mouen a ritme de Buster Keaton, una dotzena de diferents tipus d'ocells i otro tanto d'insectes, llargs i prims uns, gordotes i negres altres, amb potes ales i de dos a vuitanta-sis ulls. I sense treure'm les mans de la butxaca.




Una hora i mitja més tard arribava a l'altra banda, un pelet cansada, i he decidit donar una volta pel barri que l'envolta, que m'ha semblat un exemple xulo de barri popular i molt viu, poblat per negres i llatins.

Aquí també hi ha botigues, com a Carroll Gardens, però amb la gràcia, el desordre i el color que aporta el modus operandi dels països càlids. És xula la barreja de posar una botiga de perruques al costat d'una de mòbils, que alhora està al costat d'un sabater que comparteix paret amb un rellotger. Davant, una dependenta de la botiga de fruites xerra, recolzada al marc de la porta, amb la dependenta de la botiga de teixits del costat, que es del mismo pueblo de la madre de Carmen Rigalt, per que us feu una idea.

Quan he tornat enrrere he tornat a atravessar el parc per un altre camí (hagués sigut impossible trobar el mateix), i he acabat a la biblioteca de Brooklyn, on m'ha semblat de justícia treure'm les sabates mentre llegia unes quantes pàgines del llibre del cole que porto amb mi a tot arreu.


En un descans, mentre badava mirava al meu voltant, a les parets i a la gent que compartia taula amb mi, he pensat que avui he après una cosa.


A Brooklyn no ens agraden les barbacoes.


No en fem, no van amb nosaltres, les detestem i detestem a qui en fa. No en volem, vaja, ni als parcs...


...ni a les biblioteques.

Post dedicat als customers

De tot el fotimer de coses que se suposa que he de visitar, la que em ve veritablement de gust és Central Park.

Me'l miro al mapa i em sembla increïble que enmig de Manhattan hi hagi un espai com aquell, m'ho mirava amb el Google Earth i em feia gràcia reconèixer la forma de ventall dels camps de baseball, o sigui que ahir a la nit, quan vaig haver entregat el treball, vaig decidir que avui començaria el següent (és el que passa quan entregues amb retard) sobre la gespa del Central Park. De fet, la veritat veritat bona, és que vaig pensar en anar a Central Park mentre pensava també que m'hauria de procurar uns penjadors per l'armari, on no hi ha ni un.

Eren tipo les deu quan he sortit de casa, sense jaqueta i amb el llibre de l'Ulrich Beck a la bossa, que pinta diver diver (és el que tenen les lectures obligatòries) i m'he trobat un camió de mudances que m'ha fet una mica de gràcia pel xistet de cine, la suficient per treure la càmera i fer-ne una foto, suposo.


Deu ser aquesta de dalt o aquesta de baix, una mostra de l'humor americà? novaiorquès? carrollgardenenc potser? deu ser veritat allò de «l'humor català» que sembla que ens ho diem nosaltres a nosaltres perque és a nosaltres a qui fa gràcia?


Amb aquest pensament he seguint caminant cap al metro (quines coses de pensar també), però m'he topat amb un contenidor de les escombraries que m'ha salvat la vida i m'ha fet gràcia també (quina tonteria portava jo aquest matí).


Tachan!! Jo també estimo als vostres customers, sobretot els que em deixen aquest tresor a la porta de casa! que visquin les tintoreries! que visquin les bugaderies xineses! per les quals jo no tinc altra cosa que paraules boniques, i es que són professionals fins a un punt que no m'extranya que EEUU sigui el país que és.

Oju, que els hi vaig portar un jersei que tenia tres llànties de salsa dels spaghetti i un cop rentat i assecat, tu, les llànties estan al mateix lloc! es que no s'han mogut ni un milímetre!! i mira que jo m'ho remiro i m'ho remiro, i penso que no pot ser, que hi deu haver tongo, que potser les han posat elles després... i no! són les mateixes d'abans! les meves!

En fi, que gràcies als customers les meves dues samarretes i la meva camisa pengen com déu mana de la barra d'un armari empotrat.

Ja al metro, he sortit a la parada de Rockefeller Center, i sense buscar-lo, me l'he trobat allà, posat, amb la seva escultura daurada i el seu bar, i els seus turistes, i el seu mural de Sert i sense el mural de Diego Rivera. Fixa't tu, estic a Rockefeller Center.

Ta bé.
A-ha.
Bueno.
I aquí baix deu haver la pista de gel a l'hivern.
Ta bé.
Rockefeller del senyor Rockefeller deu ser.
Ah mira, i es puja.
Potser un altre dia.
Bueno, pos vist està.
Ara hauria d'anar tirant.

I he seguit tirant i he arribat al parc, i m'hi he tirat el matí, però sóc incapaç de dir-ne res perque tinc la sensació d'haver vist un dos per cent del que és allò, i el nas em diu que el Parc de la Ciutadella seria definit a qualsevol guia com un «encantador raconet» del Central Park.

He vist ocells, he vist esquirols, he vist cebes que algun jardiner llestet es deu plantar per ell, i he vist uns bolets que no se si podrien colar dins d'un risotto.


Ja de tornada, per anar a buscar el metro (el meu company de pis es riu de mi perque només agafo la línia F) m'han impressionat una mica les botigues de luxe de la part alta de la cinquena avinguda.

Jo la veritat és que no recordo haver vist el veritable luxe d'aprop. Un L U X E amb majúscules, un luxe amb classe, un luxe d'un altre planeta.

I es que hi han luxes i luxes. Tenim el luxe garrulo de Samuel Eto'o, o el luxe ranci de la Thyssen. Però no, aquest luxe no era així, aquest era un de dir «si senyor, tens classe. ole la pasta que tens i ole el gust que tens» una cosa exagerada, cosa fina, vaja :)

I amb cara d'alelada davant de la castanya he seguit avinguda avall, despentinada i amb fred gràcies al poc sol que arriba a certes zones per l'alçada dels edificis i a un fenomen que aquests mateixos edificis alts generen. Corrents que reboten per les façanes i que provoquen una eterna ventulera per les zones amb edificis alts.

Però calla, calla que us he explicat tot això i no us he explicat la bona.

Cal fer un flashback, però.

Un flashback que ens porta al meu primer post, al primer primer, el primer del 23 d'abril, quan encara estava jo a Barcelona, o sigui que ja el podeu anar a mirar (els primers quinze segons són suficients) i torneu.

Bé, doncs ahir a la cua del súper, va i a qui em trobo darrere meu? Doncs a l'Adam Underhill en persona, fent cua per pagar com qualsevol mortal més. I què faig jo? què seria el normal en mi? doncs no, no em vaig posar vermella i prou, aquesta vegada em vaig apropar i amb la cara d'alelada que últimament, per una cosa o per l'altra no em trec de sobre, i l'abordo amb el meu anglès d'espia rus.

Que si vaig veure el teu video al Youtube, que si em va servir molt, que si gràcies, que si no parlo gaire anglès, que si esto que si lo otro, i així, i amb les bosses del super penjades dels dits, ell les seves i jo les meves, hem xerrat fins que ell ha tirat cap al seu carrer i jo cap al meu.

Hi ha qui es troba al Woody Allen o es creua amb la Julia Roberts que fa footing. Això compta com a trobada amb un famós o no?

Our lady of the Pilar

Avui tinc molta feina, i es que porto un retard cosa sèria amb els treballs del cole i ara que estic en ratxa, no puc despistar-me gaire. M'he tirat el dia a casa, doncs, i no tinc gaires coses a explicar, o sigui que tiro de foto comodín que vaig fer el primer dia.

Només que avui el dia també ha sigut esplèndid, i he aprofitat que havia d'anar a la bugaderia xinesa a deixar la roba per rentar (tota la meva roba, rentada i seca per 2,5 euros), per buscar la biblioteca que se que ronda per aquí.

I vaja si ronda, la tinc a la següent cantonada, no gaire lluny d'una església amb un nom que sonaria a xiste, però que no.

La biblioteca en si és una mena d'espai únic on s'hi troba tot: infantil, narrativa, mapes i cursos d'idiomes en els mateixos cent metres quadrats, amb un bibliotecari igual que l'Iggy Pop i tot mig tronadet com a mi m'agrada. Nens que juguen i criden, iaios que pregunten com funciona internet i els pius pius dels ocells del carrer es mesclen en el mateix espai d'una manera graciosa. Potser no és el lloc ideal per formular teories científiques, però tampoc jo se ben bé el que són.

O sigui que demà hi tornaré, perque se que no acabaré el treball avui, i de tornada compraré un bon ram de flors ben perfumades que compensin les sardines que penso fer per sopar, i també avui em miraré a la gent amb un somriure alelat, i també diré good moring i have a nice day a tot quisqui, i es que aquí la gent ho fa, i també m'ho fan a mi. I jo encantada de que ho facin.

Jo sóc de Brooklyn de tota la vida

Bé, això no és ben bé així. Vaig néixer a Brooklyn, sí, com un barceloní dirà que ha nascut a Barcelona, però de fet, de cor, com un barceloní pot dir que és fill d'Horta, jo sóc filla de Carroll Gardens.

I aquest matí, a Carroll Gardens, ha arribat la primavera, i tontament m'ha sorprès veure com tothom estava igual que jo, com si fes massa estona que estiguéssim cantant una cançó sense arribar mai a l'estribillo, i tots hem sortit en estampida per passar pàgina a l'hivern i donar per fet que ara ja toca calor.

I es que tothom s'ha tirat als carrers en màniga curta, els restaurants han desmuntat els vidres i ara les taules comencen a dins i acaben enmig de la vorera, els gossos ja no porten jersei (això també ho fan aquells barcelonins d'abans), i quan he sortit de casa, m'han passat per davant tres cotxes d'època amb els senyors vestits d'època de rigor. Com si fos la Barcelona-Sitges, vamos (vale ja de barcelonins, no?). I es que a Carroll Gardens, qualsevol xorrada et posa de bon humor. I qui diu qualsevol, diu qualsevol (no trobeu que s'allarguen massa per dir algo tan fàcil com "no queremos propaganda"?)


En fi, que amb aquest xute d'alegria he caminat per agafar el metro, tres parades més enllà de la que em tocaria, i es que passejar per Smith street de debò que és una xulada, sobretot quan veus coses tipo una perruqueria gestionada per llatins, que les nits de no se quins dies de la setmana, es transforma en una pista de ball on donen classes de salsa. :)

Total, que he enfilat cap a Manhattan i donat que la biblio avui obria a l'una, i gràcies al GoogleMariano que tinc a casa, he anat a veure el flea market (o el que és el mateix, un mercat tipo encants), del carrer vint i pico. Un mercat que es diu Garage i alguna cosa més, i que, fixa't tu, està situat en un pàrking que durant la setmana, fa de pàrking.


Ha sigut divertit, he vist moltes coses maques, la gent és molt amable i m'he comprat una bonica pulsera per cinc dolarets de res. Al sortir, he passejat per un altre mercat de trastos que munten allà apropet, i he acabat a una botiga de teixits, comprant-me un retall de tela molt xulo per dos dolarets de res. Si es que això és massa :)


I fent temps fent temps, i mentre estava parada a una cantonada intentant saber si havia d'anar amunt o avall (allò de mar-muntanya, per mi aquí és Central Park-Downtown), va i m'aborda un senyor amb americana i una gorra dels Yakees, una mica tipo Borat, i em pregunta si necessito ajuda, jo li contesto que no gràcies, però ell com si sentís ploure i va i aprofita per fotre'm un rollo sobre la seva vida.

"Fa trenta anys que visc aquí, però sóc d'Iran", i amb aquesta entrada no he pogut fer altra cosa que seguir-li el rollo a l'home i hem petat la xerrada durant deu minuts. És una alegria poder finalment mantenir una conversa (i entendre a l'interlocutor) amb un anglès sense complexos. Ala, arreando, i si tot ho dic en present, passa algo? are you talking to me?

He enfilat ja llavors cap a la biblio, amb la intenció de fer una paradeta a Bryant Park, una zona verda molt xula que està enganxada a la biblioteca. I allà he vist com el cel s'ha obert sobre nosaltres i tothom s'ha començat a treure les jaquetes, a treure's discretament les sabates, i els que tenim més vergonya, a demanar-nos una mena de fanta que està boníssima i una bossa de patates.


I a propòsit de patates. Un cop a casa, i quan amb el Mariano hem decidit de fer-nos una truita de patates per sopar (aquest home té un mono de menjar de persona que no vegis) he tastat una de les patates rares que he trobat al súper, i es que la quantitat d'snacks absurds que es troben no tenen comparació. Riu-te dels Chettos tex mex, de les patates con sabor a pollo a l'ast o de les Ruffles Yorqueso. Aquí no s'estàn per mariconades i avui he començat per comprar-me uns nachos d'alvocat (Guacachips), que no estan gens malament. Les properes no se si seran les patates xips blaves (blau de blau, total), o les patates amb mel.


I ara me'n vaig a dormir, que avui m'he trobat millor. I es que sembla que el sol cura alguna cosa més que les depressions.

Boira al cel i al cap

Aquest matí, com comença a ser costum, m'he despertat a les sis, i com comença a ser costum també, he escoltat una mica la ràdio per aviam si em tornava a adormir però res, no hi ha hagut manera, i m'he llevat.

Fa molt de fred.

No un fred d'hivern, suposo, però un fred que en alguns moments molesta molt. Humit, amb vent i boira, que quasi us diria que li dona a certes parts de Manhattan (com si en conegués tantes) un aire com de Blade Runner.

Tenia previst anar a passar el matí a la biblioteca de ciències humanes i socials, que està aprop de Times Square, pel que he vist al mapa.

Com que era massa aviat, tot i haver-me pres amb patxorra el bocata i el cafè amb llet, he sortit de casa a les nou i pico pensant de visitar aquest famós Times Square abans d'anar cap a la biblio, que avui obrien a les onze.

Amb aquest fred humit i blanc, doncs, he sortit del metro i he començat a tirar cap allà, i de seguida he començat a veure llumetes, anuncis i edificis altíssims que quedaven mig coberts per la boira (aquí ve l'efecte Blade Runner). Seria una mica així:



Fa impressió, és una mena d'espai caòtic ple de cartells lluminosos. Tants, que sembla extrany que ningú s'hagi parat a pensar que com més n'hi posen, menys es distingeixen, menys es veuen, menys efecte publicitari fan.

Avui, a més, hi havia hagut una mena de desfilada a favor de no se quines dones i el terre estava cobert de paperets blancs i vermells, i m'ha sabut greu haver-me perdut la pluja de confetti que tantes vegades hem vist a les pelis. Però se m'ha passat de seguida quan he vist....



Increïble, però cert. Una botiga de mida d'un Fnac mitjanet, dedicada, única i excluisvament, al món de l'M&M's i tot el que l'envolta, o sigui, res.

Durant els primers segons, i patint una mena de flashback on he recordat l'obessió que aquest hivern vaig tenir pels de cacauet, he entrat per veure quina mena de joc donava aquesta cosa. I de fet, no és que en doni massa: tovalloles, samarretes, bolis, imans de nevera i, això sí, desenes de models de tots els colors possibles, posats de tal manera que resultava massa fàcil de caure a la temptació. Com en saben aquests de vendre, cagundena...


I no m'hi he pogut resistir, i he sortit contenta.


Després d'això ja he tirat cap a la biblioteca, que és molt bonica, i m'he tirat dues hores donant-li voltes al treball que he d'entregar demà.


Alguna cosa farem, demà hi tornaré a la una, i si no l'entrego demà serà demà passat, i no vull sentir a una que jo conec pegant-me bronca.

No se si es deu notar, però avui començo a patir el desbarajuste de son, però estic segura que quan arribi la calor, el dilluns, tot prendrà un altre aire. A que si?

Pollo com?

Avui ha sigut un dia intens, i és que seguir a un grup organitzadet com cap altre, que té molt clar el que vol fer el seu penúltim dia a New York, hauria d'estar cobert per la seguretat social.

Jo, que no havia sortit com aquell qui diu de Brooklyn, què Brooklyn! no havia sortit dels meus quatre carrers de confiança, que estava jo trobant-li la mida al barri, que portava una pera al bolso en plan cumba, i que la meva distracció era parar-me a acaronar als gossos del meu carrer, m'he trobat arrossegada pel tifó Herald Towers a tope, que és el mateix que dir que he estat arrossegada pel tifó ManelPilarRosaFrancescMireia.


Vinga a caminar, i vinga a fer marxa atlètica, i vinga a que la cuarenta con la treintaydos y ara tomba i ara gira i ara aquí i ara allà, i ara entrem aquí i ara tornem a l'apartament i ara fem un cafè i ara agafem la línia verda i baixem a la cuarentayocho i ara tornem al metro F i paguem el dinar amb el bote i qui volia el taco de pollo rostizado i el de peix del Manel se l'han descuidat... i aquí m'he quedat perque el meu cos ha dit prou, però no us penseu que el seu també eh! que va! després anaven a fer un cafè a Tribeca. Ale, toma, alegria! i un xupito al Bronx després? Són capaços d'això i de més!! :)

Un exemple? aquí el teniu:



Però m'ho he passat pipa, no ens enganyem.

He arribat al seu apartament a les nou i pico del matí, al centre de Manhattan com cap altre, i he tingut la primera castanya visual quan he sortit del metro, davant de la seva porta com aquell qui diu.

Toma Manhattan! toma gentada amunt i avall! Toma edificis gegants que semblen un munt de caixes de sabates posades de peu i amuntegades una al costat de l'altra!

Ja al metro es veia venir la cosa. Gent cap a la feina amb el got de l'Starbucks a la ma, esmorzant com deu mana, vaja. Sí senyors, això és el que recomanen nou de cada deu dietistes (ara ja se d'on era el desè)... jo crec que aquesta gent odia menjar, no pot ser una altra cosa, i es que esmorzar tres quarts de litre de cafè de l'Starbucks atrinxerat dins un vagó de metro a les vuit del matí no ho pot fer ningú altre que algú que consideri que menjar és un tràmit, necessari, però un tràmit i poca cosa més.

Anda ya hombre –venen ganes de dir– el meu avi es feia lavatives amb això que esmorzes tu! (és un dir, eh!)

En fi, que he arribat al seu xulo apartament, i poc després hem sortit a romper con la pana, que diu un que jo conec.

Primer hem anat a una botiga que es diu B&H, que algú de vosaltes ja coneix, i que és una mena de Pricoinsa a lo bèstia i a la jueva, amb tot el que un ésser humà de primer món pugui desitjar, del món de la tecnologia, el vídeo, el so o els ordinadors. A petar de gent, amb tota la plantilla de dependents jueus amb el seu capirote i els seus tirabuixons, i un curiós sistema d'entrega de mercaderies en forma de laberint de caixes que corren sobre el teu cap per una cinta transportadora. Eficiència a tope, preus a l'alçada de les espectatives i una alegria al cos que ha sigut massa, sobretot pel Manel i la Pilar.

Després, cap a l'Apple Store de la cinquena avinguda. Allà igual, semblava que estiguessin fent un congrés, la botiga a petar de gent, cues per pagar i una tropa de dependents amb un datàfon (wifi, suposo!) a la ma per cobrar in situ a qui pagués amb targeta. Pos venga, pos dale, pos aquí he dit hasta aquí hemos llegado i m'he comprat una bateria pel mac, que ja no s'aguanta els pets. Toma estalvi, 50 euros menys del que em costaria a barna, amb classe.

I vinga agafem el metro i anem a menjar uns tacos (de puta mare, eh!) una mica més avall (es nota que no estic segura del barri?) i allà si que m'he donat per vençuda i no m'he atrevit a acceptar el tallat a Tribeca. Una té un límit, una té dos peuets i els hi té cert apego, una no podia amb el seu cos i ha dit prou.

A casa, m'he trobat aquest missatge del Mariano i he seguit les ordres al peu de la lletra.


Bon viatge de tornada, companyes i companys, i moltes gràcies per divertir-me tant avui! :))

¿De dónde vengo o de dónde soy?

El vol va ser molt tranquil i em vaig avorrir una mica. Pensava dormir, i no, pensava fer deures, i tampoc, pensava mirar una peli, i tampoc, però vaig aconseguir mantenir els Valium 5 a ratlla i ni tan sols vaig pensar en prendre-me'n cap.

El xasco el vaig tenir després, quan un cop haver baixat de l'avió, vaig haver de fer dues hores de cua més per passar el tràmit d'immigració. Que si a que viene usted, que si no le parece muy raro estar tantos días, que si no es normal, que si esto que si lo otro... i, és clar, una té l'anglès que té, una porta deu hores a deu mil metres d'alçada i una s'està pixant des que el gps de l'avió ens deia que estavem passant per Reikiavik.

Però vaig arribar a l'adreça del pis i dins hi havia l'amo, el simpàtic Mariano amb qui vaig estar xerrant fins a les onze de la nit. El pis en qüestió és més maco del que semblava a les fotos i el barri de casetes baixes està ple de botiguetes petites i tronades, amb molt d'encant. Un sastre, un sabater, una botiga de còmics, tres o quatre estancs clavadets als d'Smoke, restaurants petits, alguna botiga de roba... en fi, un barri viu i on la gent sembla tranquila.

Avui, doncs, m'he passejat pel barri i caminant caminant he arribat fins a Manhattan, però això ja és una altra història :)

Allà, a primera vista, sembla que cada segon estiguin passant deu coses davant els teus nassos, sense cap connexió una amb l'altra i al mateix temps, i a sobre, darrere els teus nassos està passant una ambulància, estan fent un miting polític i algú amb maletí i corbata es menja una pizza d'empeus. I cotxes, i més cotxes...